OPINIÓN | Bernat Joan i Marí

Lucía y Gabriela

| Eivissa |

Valorar:
preload
A les xarxes socials la neta de Carrero Blanco ha rebut algunes andanades dels que teóricament pensen com el seu avi com el de la imatge superior.

A les xarxes socials la neta de Carrero Blanco ha rebut algunes andanades dels que teóricament pensen com el seu avi com el de la imatge superior.

01-02-2017

Ja ja bastants mesos que va sortir el primer llibre de la jove escriptora Gabriela Ybarra. El llibre, una història novel·lada de la seua família, es titula El comensal. El títol fa referència a aquella persona que sempre era a taula, quan dinaven en família, encara que no hi fos present, perquè havia mort assassinat sis anys abans d’ella néixer. La persona en qüestió era el seu avi, Javier Ybarra y Bergé, antic batle de Bilbao, magnat de la premsa i, en termes de Mario Onaindia, ideòleg de Neguri (és a dir, de la burgesia basca).

Particularment, no trob el llibre tan interessant per la figura de Javier Ybarra (que, per als tractats d’Història o d’Economia segur que ho és, i molt), sinó per l’actitud que es desprèn de l’autora, la néta de l’esmentat personatge, en relació a la violència, a les ferides que sovint deixa obertes i a la manera més sana, des d’un punt de vista humà, de tancar-les. L’autora no amaga el seu patiment, ni la pressió a què es va veure sotmesa la seua família (el seu pare va haver de portar escorta durant anys i panys perquè no li acabàs passant com al seu avi), però no el projecta en forma de ressentiment, en forma d’odi o en forma de por. Pensem que el ressentiment i la por han estat sempre el medi en el qual han nascut i han crescut els totalitarismes.

Per damunt de tot, tant en el llibre com en tota la comunicació pública que se’n va derivar, que no va ser poca, na Gabriela Ybarra va demostrar un gran tarannà liberal, obert, extraordinàriament humà, molt per damunt del que mostre la majoria dels dirigents polítics que han de resoldre conflictes (a parts molt diverses del món; crec que ho podem expandir i fins i tot generalitzar).

Mesos després d’aquesta alenada d’aire fresc que ens va oferir la néta de Javier Ybarra, ens va arribar una carta al diari El País, reproduïda, parcialment, per diversos mitjans de comunicació de masses, a càrrec de Lucía Carrero-Blanco, néta de l’almirall Carrero-Blanco, mort en un atemptat atribuït a ETA.

He de dir que, igualment que em va passar sentint na Gabriela Ybarra, na Lucía Carrero-Blanco també m’ha sorprès gratament. Què l’ha portada a fer aquest acte de comunicació pública a través d’un mitjà de gran difussió? El fet de saber que hi havia una al·lota que havia estat portada a judici, i per a la qual es demana pena de presó, a causa d’unes piulades fetes a twitter, burlant-se de l’assassinat del seu avi. Na Lucía considera que les piulades són de mal gust i fins i tot afirma sentir pena per la persona que les ha fetes, però troba totalment desproporcionat i fora de lloc que una persona pugui anar a parar davant un tribunal (i pugui anar, fins i tot, a la presó) per aquesta causa.

A les xarxes socials, la néta de Carrero- Blanco ha rebut algunes andanades considerables de part dels que teòricament pensaven com el seu avi, i hi ha hagut qui l’ha arribada a tractar fins i tot d’irresponsable. Evidentment, al regne d’Espanya hi ha molta gent que considera que un tuit t’ha de poder portar davant un tribunal, o que la llibertat d’expressió s’ha de limitar de manera més o menys dràstica.

El problema, i això és el que sembla entendre molt bé na Lucía, és que, quan es comencen a posar límits, fa de molt mal perfilar fins on es poden estendre, i on s’han de veure amb molta prevenció. Les lleis, per exemple, han de constituir una línia vermella? Es pot escriure a favor de res que no sigui legal? Si posàssim aquest límit, les lleis esdevindrien completament immodificables, perquè la majoria sempre estaria amb el que dominàs l’opinió pública, i la resta ens abocaria a un Gran Germà orwellià. Si podem escriure a favor de coses que ara són il·legals, emperò, on establim el límit? Alguna vegada m’he permès de fer alguna proposta en aquest sentit, apel·lant a la ciència, però amb els dubtes lògics provocats per una qüestió tan complexa.

No puc acabar, emperò, sense expressar el meu reconeixement a l’actitud liberal d’aquestes dues dones, que, amb mentalitat oberta i amb valentia indiscutible, defensen punts de vista que, a la nostra societat, ja hauríem de tenir ben assumits.

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.