OPINIÓN | Bernat Joan i Marí

Menjau butza!

| Eivissa |

Valorar:

Em quedaria molt curt si digués que l’ambient polític, a la nostra part del món, és més competitiu que no cooperatiu. Fins i tot em quedaria curt si digués que preval la rivalitat sobre la lliure confrontació d’idees en ares de millorar la societat. Directament, ras i curt, vivim en una societat marcada pel canibalisme polític. Afortunadament, les estructures polítiques que ens hem dotat des de l’inici de la Transició impedeixen que el canibalisme simbòlic esdevengui alguna cosa una mica més dura. Però l’esperit guerracivilista perdura molt més del que la majoria de nosaltres ens agradaria haver d’admetre.

Som molt lluny de les democràcies avançades, en què la col·laboració entre formacions polítiques que pensen molt diferent resulta possible, si els objectius que es persegueixen són compartits. A les democràcies més sanes (he de reconèixer que em va agradar la consideració de Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, que la democràcia espanyola està malalta), la cooperació entre diferents resulta habitual. I es duu a terme fins i tot si no hi ha intenció d’establir cap tipus de vincle de govern.

Aquí passa ben a l’inrevés: fins i tot entre aquells que comparteixen govern la lògica de la punyalada per l’esquena o la simple traveta al contrari (i col·lega) resulta molt més habitual que no la d’establir vincles cooperatius per dur a terme una acció de govern millor i al servei del conjunt de la societat. Escric això, ara que ja s’ha resolt (i de quina manera!) la qüestió de qui ha de presidir el Parlament de les Illes Balears, per deixar anar algunes consideracions, sempre discutibles, sobre diverses possibles sortides.

Em permetré, emperò, de recordar que l’esperit cooperatiu no ha existit en cap moment, per desencallar la qüestió. I no ha existit malgrat que tothom tenia consciència que estava fent mal a la institució més important per a la nostra autonomia política, la institució en la qual (si raonam com a demòcrates) resideix la sobirania dels pobles de les Illes Balears. Qui conscientment fa mal al nostre Parlament, per tant, conscientment ens deixa als peus dels cavalls dels que ens voldrien fer desaparèixer com a societat diferenciada.

Des d’una perspectiva pròpia del jacobinisme radical això no és cap problema. Dic això perquè podria entendre que el PP d’en Bauzá hagués estat festejant amb l’expresidenta del Parlament i li hagués donat suport per impedir un canvi que estava més que cantat. Però em costa molt més d’entendre que ho hagin fet diputats que s’afirmen partidaris de l’autonomia, és a dir autonomistes, i que es reclamen defensors de l’Estat de dret i de la legislació vigent. No ho puc entendre per cap cantó, perquè, endemés, el resultat estava més que cantat, i, per tant, no tenien opció de sortir-se’n. Per fer la guitza als socialistes i a MÉS havien de ficar-se de peus dins el poal d’una manera tan matussera?

Ara que els dirigents ja han tornat a solc, mir els comentaris que els simpatitzants (potser militants, segurament votants) amollen en relació a l’elecció del nou president. Solen ser expressions molt autèntiques, sovent bilioses, sempre expressades en un llenguatge nostrat, acolorit, expressiu, que faria les delícies de mossèn Antoni M. Alcover. I que, per descomptat, fa les meues. Faig servir com a títol el comentari d’un lector al digital Diari de Balears: “menjau butza!”. Aquest “menjau butza!” expressa molt bé l’actitud a què feia referència.

Perquè, davant la gravíssima crisi institucional que hem patit al Parlament de les Illes Balears, el PP hauria pogut fer alguna cosa diferent de presentar una candidata pròpia, encara que fos tan qualificada com na Núria Riera, en ares d’un bé superior: recuperar el prestigi perdut pel Parlament. Per exemple, hauria pogut donar suport a algun candidat (o, encara millor, a alguna candidata) progressista que tengués un perfil més institucional i més balear. Si el Grup Popular al Parlament de les Illes Balears, per dir alguna cosa, hagués donat suport a na Sílvia Tur, diputada per Formentera, que no és del PSIB-PSOE, ni de MÉS, ni de Podem, ni del mateix PP per descomptat, hauria fet un ou de dos rovells. Els seus membres haurien rentat la mala imatge que els ha quedat del mercadeig amb l’expresidenta i haurien guanyat punts a Formentera, on fa temps que no es mengen un torrat.

I, no ho perdem de vista, la clau per recuperar el prestigi institucional (i el prestigi dels partits majoritaris) la tenia el PP. I ho tenien facilíssim per quedar molt bé i guanyar punts davant tothom. Potser hauria fet falta, ja que ells són aturadets o estan anquilosats, que els socialistes els fessin la proposta. Però tots plegats s’han estimat més llançar coves de butza als contraris. I al Parlament, que li donin…!

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.