Nacionalcatolicisme

Em mir les fotos i em deman què hi pinten, els legionaris, desfilant en una processó religiosa. Si no ho tenc mal entès, els legionaris són un cos militar, amb fama de ser gent dura, una mica bravates i suposadament molt valents. Certament, s’ha de ser molt valent per cantar-los allò de «soy el novio de la muerte» a una colla de nens malalts de càncer, també en un hospital d’Andalusia. Però bé, no serà des d’aquesta tribuna que discutiguem l’oportunitat o no de tals càntics davant l’esmentat auditori. Sí que trob, emperò, com a mínim estrany, que en una processó de caràcter religiós hi participi, com si res, un cos armat.

No em dedicaré a fer una aferrissada defensa, tampoc, del fet que Jesucrist fos un pacifista acèrrim. Estava per la pau i la concòrdia, això resulta bastant clar. Però no ho és menys que va expulsar a escorretjonades els mercaders del Temple, i que no tenia gaire bon feeling amb els romans que aleshores ocupaven Judea i Samària. Però això no el convertia, en absolut, en un cabdill militar. De fet, Jesucrist sempre va estar radicalment allunyat de la milícia. No crec, emperò, que la rebutjàs radicalment, si es tractava d’engegar mercaders del temple o romans de la Palestina ocupada.

No entenc, tampoc, per què l’exèrcit es dedica a posar banderes a mig puntal amb motiu de la crucificció de Crist. I molts cristians es troben en la meua mateixa situació i se’n mostren perplexos. Normalment es posen banderes a mitja hasta quan s’ha produït recentment algun fet luctuós, com ara un atemptat terrorista, un accident en què han mort un caramull de persones o una desgràcia natural que ha arrabassat vides humanes. Però no se solen posar en d’altres ocasions. Jesucrist va ser crucificat pels romans fa dos mil·lennis. I, endemés, segons la creència cristiana, al tercer dia va ressuscitar, i no només va viure per sempre, sinó que va fer possible que els mortals humans hi puguem viure. Per tant, encara ho veig menys.

D’altra banda, hi ha a la nostra societat una part de la població que té altres creències, o, senzillament, que dubta de tot i no en té de cap tipus. I, teòricament, l’estat empara tothom i no s’apunta a cap de les faccions, en aquesta qüestió. De manera que l’exèrcit, que és el garant de la constitució, tampoc no s’hi hauria d’apuntar, en bona lògica. Però no apuntar-s’hi devia ser un os massa dur de rosegar per a na Cospedal, que ha volgut deixar clara la seua emprempta en aquestes qüestions.

Tot plegat ens porta a un nou episodi de nacionalcatolicisme, de tan aspra memòria per als que no combregaven amb la seua visió «nacional» (és a dir, per a devers la meitat de la població del Regne d’Espanya) i per als cristians que no pensen que la religió s’hagi de mesclar amb la política d’una manera tan matussera i evident.

La cosa fa de mal arreglar si no és la Conferència Episcopal Espanyola qui decideixi quadrar la ministra de Cospedal. I res no apunta que la cosa hagi d’anar per aquest camí. Malauradament per a tots aquells que tenen una visió una mica més oberta del fet nacional. I, sobretot, per als cristians que, amb la millor bona fe del món, encara s’han de continuar queixant del nacionalcatolicisme. Des d’aquí, vull que rebin la meua solidaritat i afecte.