Raons d’estructura

Automàticament, hi ha hagut gent que s’ha queixat amargament de l’actitud del PNB. A Catalunya, per exemple, n’hi ha hagut que han trobat un acte d’insolidaritat lamentable el fet d’apuntalar el govern del PP quan està actuant de manera ferotge en contra del procés d’autodeterminació d’aquesta part dels Països Catalans. Es pot entendre, perquè sempre ve bé la solidaritat internacional. Però la solidaritat, entesa a la basca i de manera més general, sempre comença per un mateix. No s’entendria tampoc que els bascos actuassin de manera poc favorable per a ells encara que fos per afavorir un projecte d’una altra nacionalitat històrica. Dic això deixant de banda el fet, més que evident a través de la Història, que els catalans sempre han estat més solidaris amb els bascos que no els bascos amb els catalans. I excloc d’aquest comentari, sens dubte, les solidaritats de pedra picada, com ara la de la major part de l’esquerra abertzale o la del lehendakari Ibarretxe.

El que ha ocorregut és molt senzill: el PP necessitava el PNB com l’aigua de maig i el PNB se n’ha aprofitat. Ha fet quelcom semblant a la brillant operació d’Arzalluz amb Aznar que va acabar amb la consecució d’Euskaltel, un sistema de telecomunicacions propi per a Euskadi. Aznar necessitava el PNB i el PNB li va fer pagar –molt cara, per cert- la col·laboració.

La política del PNB, emperò, encara forma part de la “lògica del Majestic”, que també practicava la vella Convergència de Jordi Pujol. Es tractava d’aconseguir “peix al cove”, és a dir coses que permetessin anar construir estructures de poder pròpies, sense qüestionar, emperò, la natura mateixa del Regne d’Espanya, ni, en el fons, el tipus de relació que les respectives nacions havien de tenir amb l’Estat espanyol. A Catalunya aquesta lògica ha caigut com fruita madura i per aquest motiu ningú ha anat a intentar negociar res amb Rajoy per treure’n un d’aquests avantatges que aconsegueixen els bascos. Senzillament perquè pensen que, d’aquí a un temps molt curt, no tendrà cap importància com sigui el pressupost del regne d’Espanya, per als catalans, que ja tendran el seu propi pressupost, que només hauran de discutir amb la Unió Europea.

El sobiranisme basc és molt més dèbil i encara no està en condicions de poder fer aquest tipus de plantejaments.

Des de la nostra Mediterrània, la cosa també és clara. Si a les illes Balears hi hagués tres o quatre diputats a Madrid que no fossin ni del PP, ni de Ciutadans, ni del PSOE ni de Podem potser ens podríem plantejar l’eventualitat de fer demandes a la basca per al nostre país (si es donava el cas, que es donaria amb tota seguretat, que els tres o quatre vots fossin decisius per aprovar uns pressupostos generals de l’Estat). Mentre a les Balears no comptem amb aquests tres o quatre diputats (o potser dos, o, segons amb quina carambola, amb un n’hi hauria prou) decisius per a determinats actes d’exercici del poder, no podrem fer res més que continuar lamentat la injustícia del tracte, o comparar com ens tracten a nosaltres i com tracten aquella bona gent de la vora del Cantàbric.

Es tracta, en definitiva, d’una qüestió elemental d’estructura. A més representació no estatal a cada lloc, més capacitat d’aconseguir coses positives (en aquest cas, finançament). A més pes dels partits estatals, més maltractament, més arraconament, més injustícia… Nihil novo sub sole.