Alguns reptes de Macron

Finalment, Macron va ser capaç de superar, en aquesta primera volta, als seus competidors. I, per tant, li va tocar competir directament amb la candidata del que fins ara s’anomena Front Nacional. Ja vaig escriure en aquesta mateixa tribuna al voltant del programa i de les virtuts de Macron, que han fet possible la victòria, i sobre el fet que ell mateix reconeix que té molts vots prestats, cosa que l’obliga a treballar més que mai en representació de tots els francesos, i no només dels d’un determinat partit polític.

Ara bé, Macron té al seu davant alguns reptes fonamentals, que, un cop passades les eleccions, no pot perdre de vista. El primer, d’ordre intern, resulta d’allò més elemental: haurà de donar forma a una opció política que li pugui servir de coixí a l’hora d’exercir la presidència. Si no compta amb un gruix important de diputats que estiguin a favor de la seua manera d’entendre la política, la legislatura podria ser dificilíssima per al president. I dic això conscient del fet que els francesos estan relativament habituats a la cohabitació, però aquesta sempre es produeix amb un president que té un partit més o menys fort al darrere. Macron pot aprofitar l’empenta del moviment En Marche per bastir un projecte polític amb cara i ulls per fer-se sentir a l’Assemblea Nacional. De fet, no és que ho pugui fer, sinó que, ras i curt, té l’obligació imperativa de fer-ho.

Moltes vegades, en aquest camí, que ha de fer en un temps rècord, haurà de sortejar problemes sobrevinguts. Ja ha començat, i ha actuat amb una finor extraordinària. Em refresc, naturalment, a l’episodi que implica l’exprimer ministre Manuel Valls. Immediatament després de les eleccions presidencials, Valls va afirmar que el Partit Socialista Francès (el seu partit de tota la vida) «és mort». I que s’ha de buscar un recanvi ràpidament. Tot seguit va manifestar la seua voluntat de fer part de les llistes de Macron per a les pròximes eleccions legislatives. Això, en cercles pròxims al nou president, va caure molt malament. A aquest fet se n’hi afegeix un de caire més personal, i és que és ben sabut que en Valls i en Macron no tenen una relació gaire bona entre ells. El nou president, per tant, no podia acceptar com a candidat, amb un xec amb blanc, l’exprimer ministre. Però rebutjar-lo del tot hauria implicat, d’altra banda, buscar-se un competidor que ara no necessita per res. La solució ha estat salomònica: Macron no accepta Valls a les seues llistes però no competirà amb ell al districte d’Ivry (amb la qual cosa, el més probable és que Valls aconsegueixi guanyar l’escó a l’Assemblea Nacional). Posteriorment, ja es veurà quin tipus de relacions s’estableixen entre Valls i el moviment En Marche.

El gran repte de Macron, d’altra banda, com a europeista convençut, és fer que França contribueixi a una reforma de la Unió Europea que permeti rellançar la idea d’Europa, la il·lusió pel projecte polític compartit i la realització de propostes que puguin contribuir a afiançar una Unió Europea encara sacsejada per la sortida del Regne Unit. Crec que ara mateix, Macron és un dels líders que té més eines per poder fer avançar en la consecució d’aquests objectius. I, en tenir més eines, també és del que hi té més responsabilitat. Que Europa respiràs una mica més tranquil·la la nit de les eleccions a la presidència francesa no li treu ni un bri de dramatisme a la situació política actual, al conjunt de la Unió Europea, i a França en particular. No s’ha de perdre mai de vista que una tercera part dels votants francesos ho varen fer a favor de Marine Le Pen, que ja ha mostrat la seua voluntat de refundació del Front Nacional (que, ben aviat, es dirà també d’una altra manera). Macron es troba en una bona posició, si compta amb un mínim de lleialtat de la resta de forces polítiques europeistes, per anar diluint el pes excessiu del Front Nacional. Però s’hi ha de posar immediatament, i ha de tenir ben clar l’objectiu, sabent que a l’FN s’hi aboquen molts vots que no són ni d’extrema dreta, ni especialment xenòfobs, ni res semblant, sinó que senzillament vénen d’electors desencantats amb el sistema. Perquè això no ocorri, el sistema necessita fer-se més atractiu. I aquesta és, segurament, la «tasca titànica» a què feia referència en Macron davant el Museu del Louvre.