B. Joan i MaríEivissa07/06/17 4:00
TW1

Estònia és un petit país de la Bàltica que, ara mateix, no trobant-se gens ni mica gelada, passa aproximadament desapercebut. Amb una població inferior al milió i mig d’habitants i una extensió com devers dues terceres parts del País Valencià, forma part de la Unió Europea des del dia u de maig de l’any 2004 i de l’OTAN des del dia 29 de març del mateix any. Una altra característica remarcable és que hi ha diversos ciutadans de la nostra part del món que se n’han anat a crear la seua empresa a Estònia perquè és un dels països de la Unió Europea amb menys càrrega burocràtica. Els papers necessaris per obrir una empresa els pot omplir sense gaires dificultats qualsevol criatura que tengui el graduat escolar, i en qualsevol cas els tràmits per poder-la obrir no solen tardar més de vint-i-quatre hores. El govern d’Estònia, al contrari del que solen fer els governs de la nostra part del món més acostada, té com a objectiu que els ciutadans puguin controlar la burocràcia, no que la burocràcia controli els ciutadans. Amb aquesta mentalitat, en menys d’un quart de segle, Estònia ha posat els seus estàndards de vida en un nivell molt alt, sobretot si tenim en compte d’on venia. La seua evolució és molt comparable, per exemple, a la d’Eslovènia o a la de Letònia.

Estònia, bàsicament, és un país civilitzat. Com a país petit, ha sofert, al llarg dels segles, múltiples invasions per part dels vesins (suecs, russos...). Però, al llarg de l’últim segle, ha mostrat grans desigs d’independència, de decidir el seu propi destí, de fer camí pel seu compte. Al final de la Primera Guerra Mundial, l’any 1918, Estònia va esdevenir un estat independent. Però la independència no li va durar gaire. L’any 1940, en virtut del tractat entre Molotov i Ribentropp, és a dir, entre Hitler i Stalin, l’URSS envaïa Estònia. I, immediatament després, el petit país bàltic era envaït per Alemanya. I, encara, Estònia patia novament la invasió soviètica. Invasió que va durar fins que el país va poder exercir el dret d’autodeterminació, això que avui en deim dret a decidir, i va optar, per majoria ben absoluta, per la independència nacional. El dia 20 d’agost de 1991, dia de Sant Bernat, Estònia es proclamava estat independent. El primer president d’aquesta nova etapa de llibertat nacional va ser Lennart Meri.

Escric aquestes consideracions pensant que som a les portes del període en què Estònia ostentarà la presidència de torn de la Unió Europea. És més que probable que a la nostra part del món passin coses importants durant la presidència estoniana de l’UE. Estic convençut que Estònia ostentarà la presidència amb dignitat i amb eficàcia, com ho estan fent els seus dirigents des de la consecució de la independència a principis dels anys norantes.

A les portes de la presidència de torn, em deman com els devien quedar els cabells (i d’altres parts del cos) a Juri Ratas, primer ministre d’Estònia, i a Kersti Kaljulaid, president de la nació, quan varen rebre la petició de l’eurodiputat valencianoespanyol del PP Esteban González Pons demanant-los que Estònia tengui «la mateixa intransigència amb el procés català amb què la URSS va afrontar la seva secessió».

Amb la mentalitat dels estonians, clarament marcada per la seua història, pens que poden entendre que, de tant en tant, els arribi alguna amenaça des de la vesina Rússia. O que els russòfons de Daugapils els plantegin reivindicacions que siguin difícilment assumibles per la república d’Estònia. O que hagin d’aguantar amb un somriure a la cara (o amb cara de pòquer) que des de Moscou donin oxigen a aquells que volen mantenir la russicitat a la part oriental de la república bàltica. O, fins i tot, que des de Rússia se’ls miri de fer alguna traveta a l’arena internacional. Tot això, pens, des d’Estònia (igual que des de Letònia o des de Lituània) més o menys es deu poder entendre.

Però que el tovàritx de torn sigui un paio que crida «vixca la fallera matxor!» mentre els petards espeterneguen pertot arreu, que s’ha criat a la vora de la Mediterrània i que, en comptes de la falç i el martell sobre fons vermell, porti una bandereta espanyola a la corretja del rellotge deu ser, com a mínim, exòtic.