Des de determinats sectors (no sempre del tot marginals) de la nostra vida política, es té tendència a fer veure que vivim en una mena de “dictadura del catalanat”. L’operació constitueix una mera escenificació de psicologia projectiva. Recordem, no tan lluny en la Història, que els nazis acusaven els jueus de perillosos, de voler dominar el món, de voler quedar-se amb Alemanya, de voler tenir els pobres aris sota la sabata. Psicologia projectiva pura: es deia dels “enemics” justament allò que ells mateixos estaven disposats a fer. Entre nosaltres, els intolerants que no aguanten, per exemple, la convivència de llengües, perquè només accepten l’ús de la seua, solen qualificar d’intolerants els que senzillament volen viure amb uns mínims de normalitat. Record encara una situació esperpèntica en què un grup de pares deixaren una reunió d’una APIMA perquè algú va gosar parlar-hi eivissenc col·loquial. Se n’anaren dient que els que parlaven la nostra llengua eren “intolerants”. No fa falta dir que ells varen constituir un exemple meravellós de tolerància.

Els intolerants no volen que es pugui escollir. Prefereixen que s’imposi un model determinat, una qüestió determinada, en el sentit més purament antiliberal. Perquè, si hom pot escollir, potser allò que la gent esculli no sigui del gust de l’intolerant de torn. És per això, evidentment, que des dels òrgans centrals de l’Estat espanyol estan entestats a fer impossible que la gent, a Catalunya, pugui escollir si volen ser espanyols o constituir una república independent. Com que saben del cert que guanyaria l’opció de la independència, fan tot el que poden perquè la votació vàlida esdevingui completament impossible.

En aquesta mateixa línia, tenim les opcions en relació a la llengua. No saben que, al nostre país, ja hem escollit fa temps. I pretenen que continuem escollint una i altra vegada. (Després es queixaran si al referèndum de Catalunya surt No, i d’aquí a un parell d’anys algú vol repetir-lo!). Ja havíem escollit, i per una durada de més de tres dècades, un determinat model de llengua a l’escola. Hi havia un consens relativament sòlid, i s’havia establert durant un govern del PP. En Bauzá, emperò, va voler fer una volta de rosca més, i li va sortir malament. Perquè ja ho havíem decidit.

Fa un parell de setmanes, a una llumenera de Ciutadans se li va ocórrer que, a les proves d’accés a la universitat que feim a les Illes Balears, s’havia d’oferir directament als alumnes d’escollir si volien fer les proves no específicament de cap llengua en català o en castellà. De fet, atenent a la legislació vigent espanyola, fins ara, les proves es feien en català i si algú desitjava l’examen en castellà –atenent al seu dret constitucional- se li proveïa, i compte acabat. El ciutadà de torn va trobar que no n’hi havia prou: que directament s’havia d’oferir l’examen en una o altra llengua, i que l’examinand havia de triar quin exemplar volia. En la ment de l’esmentat “ciutadano”, no hi cabia la possibilitat que hi hagués una clara majoria que escollís la prova en català. Igual que en Bauzá pensava que una majoria de pares (o almanco devers la meitat) escollirien l’espanyol per a l’alfabetització dels fills, mr. Citizen es va fer la idea que enguany hi hauria la meitat de les proves de selectivitat en espanyol, a les illes Balears. Criatura del Senyor! Que Déu li conservi la vista.

Tenc al davant les xifres de proves realitzades en català i en castellà, en aquestes últimes proves d’accés a la universitat, a les Illes Balears. D’un total de 12.793 alumnes que s’han examinat a principis d’aquest mes de juny a les esmentades proves, n’hi ha hagut exactament 12.324 que han escollit fer la prova en llengua catalana. Suposen un mòdic 96.1% d’exàmens realitzats en català. N’hi ha hagut, en canvi, 469 que han optat per fer-les en espanyol. Suposen un estratosfèric 3.9%. Ja ho veu, Mr. Citizen: això és el que passa quan els estudiants de les Illes Balears poden triar. Significativament, enguany hi ha hagut més percentatge d’exàmens fets en català que no hi havia quan s’havia de demanar específicament el text en castellà si hom l’hi volia fer.

L’altra correlació també és significativa: a menys demanda de proves en espanyol, menys suspesos. L’illa on s’han demanat menys textos en la llengua de l’Estat ha set Menorca. És on hi ha hagut més aprovats. Mallorca queda enmig. I les Pitiüses guanyen en demanda d’espanyol (sense arribar, emperò, al 10%) i en suspesos (devers el 9%). En qualsevol cas, emperò, les diferències entre les quatre illes tampoc no són gaire significatives. (Ho dic per als que pensen que Menorca és una mena de Girona enmig de la mar i Eivissa una espècie de Múrcia marítima: les xifres demostren que van ben errats d’osques).

Per tant, ja ho sap, Mr. Citizen: estam d’acord amb vostè, hem de poder escollir. Com canviarà tot, quan puguem escollir!