B. Joan i MaríEivissa19/07/17 4:00
TW0

Quan es produeix una situació com la que actualment s’està vivint a Catalunya i a Espanya, sempre és interessant fer atenció als potencials aliats de cadascuna de les parts. Històricament, Catalunya ha comptat, en els seus intents d’individuació nacional, amb aliats que l’han traït o que l’han deixat penjada. Pensem, per exemple, en el cas dels anglesos al segle XVIII, o dels austríacs mateixos al final de la Guerra de Successió. Escollir els aliats resulta important, si hom vol tenir èxit en la comesa, però de vegades no resulta tan fàcil escollir-los (siga perquè ja estan posicionats o perquè aquests aliats potencials, lògicament, també tenen interessos).

Napoleó, que era un gran estratega, va fer créixer la seua influència a Europa afeblint les potències que podien fer-li ombra a França. Per debilitar els russos, per exemple, va potenciar el Gran Ducat de Varsòvia, embrió de l’actual Polònia. I així ho va fer en d’altres casos. Tenc ben clar que el suport napoleònic a Catalunya (durant l’etapa de dominació francesa d’Espanya a Barcelona es tornà a editar en català i la llengua va tenir un reconeixement per primera vegada des de la desfeta de 1714) va ser purament conjuntural. A Napoleó no li interessava gaire si s’arribaria a constituir una república catalana o no, però tenia molt clar que una Catalunya independent debilitava el pes d’Espanya en el conjunt d’Europa. Per tant, des d’una perspectiva estrictament geoestreatègica, jugava les seues cartes. Com fa tothom.

Abans de la Segona Guerra Mundial, i durant la guerra, el nazisme va donar suport als moviments que afeblien els seus rivals. Així, per exemple, el nacionalisme irlandès o el nacionalisme flamenc es varen deixar temptar per uns dirigents alemanys que els oferien la possibilitat d’alliberar-se del jou de les potències dominants. I fins fa ben poc, ambdós moviments nacionals han pagat la seua suposada connivència amb el nazisme. I bé que els nacionalismes dominants (enfront d’ells) els ho han fet pagar a bastament. També es tracta de pura estratègia política, sense gran cosa més de fons. Per molt que sempre es vesteixi parlant de valors i de democràcia.
Actualment, a mesura que es va accentuant la tensió entre Catalunya i Espanya, així com s’acosta l’u d’octubre, en què el govern de Catalunya té previst de dur a terme un referèndum per determinar què ha de ser Catalunya en el futur, s’observa una lògica decepció d’una part de la societat catalana amb la reacció des de la Unió Europea. Particularment, m’he cansat d’escriure sobre el fet que Europa no pot fer res més, amb la seua configuració actual, que el que està fent. I que això és el més favorable possible a Catalunya, i que Espanya no en té prou, amb la neutralitat que fins ara s’està mostrant. Però també trob lògic que una societat europeista, mobilitzada per la independència en el si de la Unió Europea, esperi alguna cosa més dels dirigents europeus.
Davant la inoperància (absolutament previsible) de la Unió Europea, d’altres agents en l’escena política internacional sí que es manifesten clarament. Ho fa, per exemple, la Xina. Els xinesos varen fer una inversió multimilionària al port de Barcelona per convertir-lo en un hub europeu per a les seues exportacions. Varen pactar amb Espanya l’arribada del tren de gran velocitat al port de Barcelona per quan la seua inversió s’hagués convertit en infraestructures. La Xina ha complert la seua part del tracte i Espanya no. Ara, el Partit Comunista Xinès s’acaba de manifestar a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Pensen –supòs que amb raó- que una Catalunya independent no els estalviaria infraestructures per als seus negocis.

Rússia, pel seu cantó, té una posició molt més discreta que no la Xina. El govern de Vladimir Putin no s’ha manifestat clarament a favor de la independència de Catalunya. Però els mitjans de comunicació russos li fan la feina: segurament no hi ha enlloc del món des d’on es parli amb tanta simpatia pel procés sobiranista català com als mitjans russos.

Tot plegat, estratègicament, resulta molt perillós per al sobiranisme català. Perquè els cants de sirena sempre sonen bé, i un sempre pot caure en la temptació. Però l’espai de Catalunya, quan es constitueixi en estat, no serà el de peó de la Xina a Europa, ni el de tascó de Rússia (com si fos na Marine Le Pen o Syriza) dins la Unió Europea. Els dirigents catalans han de ser capaços de visualitzar la posició al món de la futura Catalunya independent per posicionar-se en relació a les posicions que estableixin els altres. S’ha de ser agraït i considerat envers els que donen suport, però no s’ha de caure en les decisions més fàcils i de vegades també més improductives de cara al futur.

Particularment, pens que s’ha de valorar també en la seua justa mesura que BASF o Amazon, empreses alemanya i americana respectivament, inverteixin a Barcelona tant com la Xina. La dinàmica econòmica pot contribuir a generar també dinàmica política.