Veig a la pantalla televisiva una senyora de l’associació "D’Espanya i catalans" enmig d’una notícia sobre el referèndum que ha fet l’oposició veneçolana per intentar demostrar que el règim dit bolivarià està totalment deslegitimat democràticament. La senyora en qüestió es vanta de l’elevada participació en el referèndum, de l’elevat grau de vots contraris a la reforma constitucional a Veneçuela (i, per tant, de l’elevada oposició al govern que presideix Nicolás Maduro), i de l’esperança perquè aviat hi hagi un canvi, propiciat pels resultats d’aquest referèndum.

A la següent pantalla, Nicolás Maduro afirma que el referèndum no ha estat un referèndum, sinó una costellada; que no ha tengut cap tipus de validesa ni de garanties democràtiques, que no ha estat acordat amb el govern i que, per tant, no val per a res. Tot seguit, el mateix Maduro s’adreça directament a Mariano Rajoy per retraure-li que faci cas del referèndum organitzat per l’oposició veneçolana però que no en faci del que s’està preparant a Catalunya per al dia 1 d’octubre. D’aquesta manera, Maduro pretén mostrar-li la contradicció que suposa donar suport al referèndum a Veneçuela però negar-lo a Catalunya.

Certament, la contradicció no és menor que la que suposa defensar el referèndum a Catalunya i, en canvi, rebutjar el de Veneçuela. Tot plegat ve a mostrar que ens trobam davant una espeècie d’ètica variable, en què les coses no són bones ni dolentes en si mateixes, sinó en relació a qui les porti a terme. Record una discussió que vaig tenir amb un català d’esquerres sobre un conflicte d’aquestes característiques en un altre país hispanoamericà. Jo defensava que la cosa s’havia d’arreglar d’acord amb els criteris democràtics, i el meu interlocutor em replicava que «això beneficia l’oligarquia». En fi, que a Honduras les coses s’havien de resoldre de manera que no afavorissin l’oligarquia, donant per suposat el resultat i no acceptant criteris universals, i, en canvi, aquí s’han d’arreglar d’una altra manera.

Hi ha bons arguments, que un pot compartir o no, en contra del referèndum de Catalunya, i en contra del referèndum de Veneçuela. Es pot dir que estan fora de l’ordenament legal, fora de l’organigrama constitucional, fora del que s’ha pactat entre els que governen i els que fan oposició, i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir. Així, coherentment, una persona pot estar en contra el referèndum a Catalunya, i en contra del referèndum a Veneçuela. Però difícilment es pot donar suport entusiàsticament al referèndum de l’oposició a Maduro i, en canvi, oposar-se dràsticament a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. O viceversa. Tampoc s’entén que gent que defensa el referèndum català s’oposi al veneçolà.

Així mateix, com és el cas d’un servidor, hom pot estar a favor de la celebració del referèndum a Veneçuela (en això, ves per on!, coincidesc amb la senyora d’allò D’Espanya i catalans!), perquè crec que la gent té dret a oposar-se al a reforma constitucional que vol dur a terme Nicolás Maduro, i que té dret a ser escoltada. I, fins i tot, que té dret a tombar la reforma si hi ha una majoria que ho vol així. I, en això, estaria totalment en contra de la posició que defensa el president de Veneçuela, i coincidiria amb el president del govern espanyol. I, en canvi, estic també –crec que coherentment- a favor de la celebració del referèndum a Catalunya. I en això estaria en contra del que pensen Rajoy i companyia i, en canvi, estaria (suposadament) d’acord amb el que pensa Nicolás Maduro.

En qualsevol cas, aquesta història d’estar a favor o en contra de determinats fets segons quins en siguin els protagonistes ve de la Guerra Freda, quan un colp d’estat era bo si els promotors eren "els nostres" i era dolent si el propiciaven "els altres". Exactament el mateix fet era judicat de manera radicalment diferent segons quins en fossin els actors.

Aparentment, la caiguda del Mur de Berlín hauria d’haver acabat amb aquesta "ètica variable", i hauríem de poder atenir-nos a criteris universals. Però el cas que ens ocupa (entre molts d’altres) posen de manifest que aquesta "ètica variable" s’està tornant a posar de moda. Aquest fet contribuirà a generar un mon una mica més confús, una mica més arbitrari i, així m’ho tem, una mica menys democràtic. Si no s’hi posa remei, alçant la veu contra el despropòsit.