OPINIÓN | Bernat Joan i Marí

El paper d'Europa

|

Valorar:

No s’ha parlat tant com caldria de la trobada entre Putin i Trump, en què només els acompanyava un intèrpret. Sembla que els màxims representants de Rússia i dels Estats Units d’Amèrica varen discutir sobre què havien de fer amb l’Estat islàmic i amb la proliferació del fonamentalisme islàmic a grans parts del planeta Terra. I que, segons ha transcendit de manera no oficial, fins i tot hi va haver propostes d’intercanvi de cromos (Ucraïna, per exemple), que s’anaren a mesclar en un debat tan important per al conjunt de la Humanitat. He de dir que, com a europeista, me’n va quedar una sensació de tristor. Russos i americans, com si fóssim a l’època de la Guerra Freda, s’ajunten per discutir com ha d’evolucionar el món. De tant en tant, els americans, sobretot els americans, també ho discuteixen amb la gran potència emergent del segle XXI: la Xina. A grans trets, doncs, el futur del món passa pels Estats Units, Rússia i la Xina. La resta són actors secundaris, comparses o titelles. I l’ONU dorm el son dels justos, a la vora del Hudson o a la civilitzadíssima Ginebra.

I la Unió Europea, què hi té a dir, en allò que hagi de passar al món? Què hi té a dir, Europa, en els principals processos que s’estan produint al nostre planeta? Què hi pinta, Europa, en el futur de la Humanitat?

D’alguna manera, Europa, no unint-se ha optat per mantenir aquest paper secundari, sense embranzida, sense idees i sense nord, en relació al devenir internacional del nostre temps. Acabats els grans imperis, Europa resta desnortada, sense capacitat efectiva d’intervenir en les qüestions més importants que ara mateix preocupen el conjunt del gènere humà. I tot això ocorre malgrat l’empenta d’Alemanya o l’excèntric moviment d’Anglaterra. Europa, malauradament, no té veu a l’hora de plantejar possibles solucions als problemes més candents que afronta la Humanitat.

I això ocorre perquè Europa, en aquest cas la Unió Europea, no s’ha acabat de consolidar com a projecte polític. Alguns pensaven que la Unió podria mantenir-se indefinidament en la situació actual, i que aniria superant les crisis per mor de la lentitud de les seues maquinàries. Ja se sap que qui dia passa any empeny. Però això no funciona així. I Europa ha sofert, ben recentment, una sotragada d’unes dimensions colossals. Em referesc, naturalment, a la victòria del Brexit al referèndum que es va celebrar al Regne Unit. No ens pot conhortar que Escòcia votàs a favor de mantenir-se dins la Unió Europea, per molt simpàtics que ens puguin caure els escocesos. I hauria pogut rebre una segona sotragada, que encara hauria resultat més letal, si el moviment En Marche d’Emmanuel Macron no hi hagués posat una immensa xarxa, a França.

En un procés com el de construcció d’Europa, si no s’avança, inexorablement, es retrocedeix. No es pot mantenir indefinidament una situació en què una majoria dels europeus no sàpiga cap on va el projecte de construcció europea. Fa anys que la Unió Europea hauria d’haver decidit fer el pas endavant i constituir-se en un ens polític amb cara i ulls. Fa anys que s’hauria d’haver decidit, per part dels estats membres, cedir el gruix de la seua sobirania a les institucions europees, perquè aquestes poguessin presentar-se com un ens únic davant la resta del món. Fa anys que s’haurien d’haver democratitzat les principals institucions de la Unió i que s’haurien d’haver sotmès a les regles de qualsevol estat democràtic. Fa anys que el Parlament europeu hauria de ser, efectivament, el màxim òrgan legislatiu de la Unió Europea, i que la resta de parlaments s’haurien d’atenir a les seues disposicions. Fa anys que Europa hauria d’haver decidit tenir una política exterior única, i que hauria de comptar amb un efectiu Comissari d’Afers Exteriors, amb poders executius, manllevats als estats membres. Fa anys que Europa hauria de comptar amb una política fiscal i monetària comuna, a la qual s’haurien de plegar els diferents estats membres. Fa anys que Europa hauria d’haver regulat drets i deures per a tots els seus ciutadans. Fa anys que s’hauria d’estar treballant en la construcció d’una ciutadania europea compartida.

Però, com que tot això no s’ha fet, toca posar-s’hi. I tenir l’horitzó final molt clar. És hora de recuperar el projecte dels pares fundadors, de Monet i companyia, dels Estats Units d’Europa. Si no volem que la Unió Europea, fins i tot l’UE que tenim ara, se’n vagi a fons en poc temps.

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.