Desinformació i xoc amb la realitat

Durant l’anomenada Guerra Freda, el règim polític més aïllat de tota Europa (i probablement del mon) era el d’Albània, acabdillat per Enver Hoxka, un dictador implacable que havia tancat el país amb pany i forrellat. Els albanesos no sabien res del que ocorria al seu voltant que no anàs filtrat per la implacable “policia del pensament” del règim. Tot passava filtrat. I, per tant, els albanesos, que se sentien pobres i desgraciats, pensaven que tota la resta del mon encara ho era molt més que no ells. Aquí tenim poc menjar, però, racionant racionant, anam fent, no com a Itàlia, que hi ha pobres de solemnitat que es mengen els mocs o que directament es moren de fam. Aquí no tenim gaires diners, però estan molt pitjor els pobres de les barriades de les grans ciutats dels Estats Units. Què dic, els pobres! Tots, en general, que, a més de patir la desigualtat econòmica, no poden participar dels beneficis del socialisme, o tenir un líder com el nostre, o unes lleis tan bones com les del nostre país. Tothom estava pitjor, encara que ells estiguessin, també, profundament insatisfets. La dictadura generava un buit absolut en la informació i una propaganda implacable que la gent no tenia cap manera de poder contrarrestar amb mitjans propis.
Si haguessin quedat algun grup d’efectius més o manco nodrit afecte al règim, tot hauria acabat en una guerra civil de conseqüències catastròfiques, quan la gent va començar a saber què passava en realitat a d’altres llocs. No va ser així perquè es va produir una mena de borratxera col·lectiva, inaudita, interessantíssima d’analitzar, que ara ja forma part de la Història. Quan varen tenir un mínim d’informació, tothom va sortir pitant, com una allau, cap a Itàlia. Dalt el port de la petita ciutat de Bari hi va arribar a haver prop de cent mil albanesos apinyats no se sabia com. Es tractava del moviment intern de refugiats més important des de la Segona Guerra Mundial. Itàlia va haver de treure l’exèrcit al carrer i decretar l’estat de setge, en aquella zona de l’Adriàtic.
Molts analistes internacionals tenen, ara mateix, idèntica preocupació en relació a Corea del Nord. Objectivament, aquell país és un infern per als seus propis ciutadans. Però, com que no tenen informació provinent de l’exterior, només compten amb una visió dels fets, la que els dona el Gran Timoner. I el Gran Timoner diu que allò és el millor país del mon, i el més fort i el que ha de tèmer i respectar tothom. I que ells tenen molt sort de ser coreans del nord, i no com els podrits del sud, que depenen dels americans i se les passen molt putes. O no diguem ja com els pobres japonesos, o els americans mateixos (que han de suportar gent insuportable), o els europeus, que no tenen ni mitja bufetada. El timoner brama i els famèlics nordcoreans aplaudeixen amb les orelles. Fa moltíssima pena. Però, què ocorrerà quan ja no hi hagi només una font d’informació? Quina cara se’ls quedarà, als pobres coreans del nord, quan tenguin més d’una font d’accés al coneixement d’allò que passa a la resta del mon?
A l’Albània de la segona meitat del segle passat o a la Corea del Nord actual, la responsabilitat de la visió única del mon és exclusiva del règim polític. Els esganguelits mitjans de comunicació no hi poden fer res, no tenen cap poder, no tenen cap iniciativa pròpia. No hi ha periodisme, a les dictadures totalitàries.
Però a la nostra part del mon, sí que n’hi ha, de periodisme. Sí que tenim mitjans de comunicació que podrien oferir una opinió plural, sí que hi ha televisions, diaris, revistes, digitals, que podrien donar més d’una visió de la realitat, que podrien oferir una visió plural de qualsevol cosa que es tracti. Ara bé, en la qüestió més polèmica del moment, no hi ha periodisme, sinó pura propaganda al servei de les forces més fosques de l’Estat. Em referesc, naturalment, al conflicte que enfronta la societat catalana amb els poders centrals espanyols, amb l’oligarquia hispànica. En això, no hi ha cap tipus de pluralitat. He assistit a espectacles tan lamentables com el de sis unionistes (sis!) dient un darrere l’altre que la informació que reben els catalans no és plural (tot perquè hi ha uns mitjans públics que ofereixen una visió diferent dels fets de la que ofereixen tots els mitjans de comunicació espanyols). Sis unionistes queixant-se que a Catalunya no hi ha informació plural (i sempre hi ha unionistes als debats), mentre ells mantenien una posició absolutament monolítica. Què volien dir? Que el seu debat sí que era plural perquè n’hi havia del PP, del PSOE, de Ciutadans i de més o manco independents? En relació a Catalunya, això constitueix cap tipus de pluralitat? I, n’estic segur, ells pensaven (o volien fer creure als pobres telespectadors) que el seu sí que era un debat plural.
Esper que les decisions dels catalans no desemboquin a ca’ls vesins en una borratxera com la d’Albània, perquè, si fos així, l’enfrontament intern, a Espanya, quan Catalunya s’hagi independitzat, pot ser monumental. S’hauria de preveure perquè no passi. Evitar mals futurs constitueix una de les tasques dels bons polítics. Per a un servidor és una mera qüestió de consciència.