Bèlgica: Un model lingüístic igualitari

Hem de començar aquest article, per situar-nos, dient que la majoria d’estats d’Europa i del mon són estats on es parla més d’una llengua. Al mon hi ha devers cinc mil llengües i una mica més de dos-cents estats. Correspon, per tant, una quinzena de llengües per estat, o una mica més. Europa no és gaire plural, lingüísticament parlant, i, per tant, n’hi ha menys. Posem que un estat com el Regne d’Espanya, es troba dins la mitjana europea pel que fa a la quantitat de llengües pròpies que s’hi parlen. Des d’una perspectiva estrictament sociolingüística, o de planificació lingüística, o de política lingüística, podem distingir, fonamentalment, dos tipus d’estats: els que tenen una “llengua comuna” i els que no en tenen cap. Els que tenen una llengua comuna solen ser estats on una comunitat majoritària (per pes demogràfic, per capacitat armamentística, per acumulació de poder o per la circumstàncies que li ho permeti) imposa la seua llengua a la resta. Els que no tenen cap “llengua comuna” són, contràriament, estats on cap de les comunitats, per nombrosa que pugui ser, no s’imposa a les altres.
Fora de la Unió Europea, tenim el cas de Suïssa, amb quatre llengües amb una distribució bastant semblant a les quatre llengües més parlades al Regne d’Espanya. A Suïssa hi ha devers un setanta per cent de parlants d’alemany, un vint per cent que parlen francès, un vuit o un nou per cent que parlen italià i entre un u i un dos per cent que parlen retoromànic o romanx. Quina és la llengua comuna dels suïssos? Si se seguís un esquema napoleònic (tipus Espanya), a Suïssa la llengua comuna seria l’alemany. Però no ho és. Hi ha ciutadans suïssos que no saben alemany. De fet, l’única llengua oficial a cada cantó és la pròpia del cantó. La segona llengua que, necessàriament, tots els suïssos han d’aprendre és una altra llengua de Suïssa, però no s’especifica quina. Pot ser qualsevol de les tres que no són la pròpia del cantó. Dit d’una altra manera, si un viu, posem per cas, a Lausana o a Ginebra, s’hi trobarà que l’única llengua oficial és el francès. Les classes, a l’escola, per tant, seran en francès. Com a segona llengua, podrà escollir entre les altres tres de Suïssa. Majoritàriament, els francòfons trien l’alemany, que és la més parlada. Però n’hi ha que fan altres tries, per raons diverses (sobre les quals, naturalment, ningú no els demanarà comptes). El nostre francoparlant suís pot triar com a segona llengua, per exemple, l’italià. I, com a tercera, generalment, aprendrà l’anglès. A Suïssa, per tant, hi ha un contingent de ciutadans que no parlen alemany. Com n’hi ha que no parlen francès o que no parlen italià. Si hi hagués una llengua imposada a tothom (que, en aquest cas, inexorablement, seria l’alemany) ja no es podria considerar Suïssa com un model lingüístic igualitari.
Dins la Unió Europea, un exemple arquetípic de model lingüístic igualitari és Bèlgica. Històricament, a Bèlgica hi havia hagut un domini del francès per sobre del neerlandès i de l’alemany. A les últimes dècades del segle passat, emperò, aquesta situació es a revertir. Després de fortes tensions interculturals i interterritorials, Bèlgica va optar per l’únic camí que li podia conferir un mínim de viabilitat com a estat: un tractament igualitari de les seues diferents comunitats nacionals. Per començar, es va adoptar un compromís absolutament necessari: el del tractament igualitari de totes les llengües i cultures. En ares de la igualtat i de la democràcia, el francès va deixar de ser la “llengua comuna” de Bèlgica. El regne de Bèlgica, quan va adoptar un model igualitari, va haver de renunciar a la supremacía del francès. Des de llavors, Bèlgica, com ocorre en els models lingüístics igualitari, no té cap “llengua comuna”.
Actualment, la llengua oficial de Valònia és el francès (excepte a l’àrea germanòfona, on és l’alemany) i la llengua oficial de Flandes és el flamenc o neerlandès. A la capital, Brussel·les, són oficials el francès i el neerlandès. Com que Bèlgica ha estat molt de moda aquestes últimes setmanes, hem pogut assistir a talls de veu en què sentim el primer ministre belga, Charles Michel, responent en francès les preguntes que els diputats li fan en francès, i en neerlandès les que li fan en aquesta llengua. El fiscal general de l’estat escriu indiferentment en francès o en neerlandès, segons les persones que vol encausar i la llengua que parlen. El rei de Bèlgica fa els discursos de Nadal en francès, neerlandès i alemany. Usa exactament el mateix temps en cadascuna de les llengües, i va alternant-les perquè cap de les tres comunitats nacionals no s’ofengui.
Naturalment, Bèlgica no té tribunals d’excepció, ni emmanilla les persones que són cridades a declarar davant un tribunal (encara veig la cara d’un advocat belga en ser preguntat per un periodista si el seu client anava emmanillat quan fou cridat a declarar!). I, per descomptat, en el codi penal belga no existeix el delicte de sedició.