Educació salvadora?

L’Educació anava de la mà amb altres elements bondadosos, com ara la fraternitat humana. La gent confiava en la bondat de l’ésser humà i fins i tot s’inventaven elements democràtics de comunicació universal com ara l’esperanto. Dins aquest corrent, hi discorria l’auge llibertari dels ateneus obrers, que havien de tenir biblioteca i que havien de proporcionar educació per al proletariat i, en general, per als més desafavorits de la societat. En l’Educació, certament, s’hi trobava el germen de l’alliberament humà.

A redòs d’aquests ideals sorgien experiments com ara l’Escola Moderna, que promogué Francesc Ferrer i Guàrdia, un mestre afusellat precisament per la seua condició de lliurepensador i de promotor del lliurepensament a principi del segle XX. El règim no anava amb cap tipus de contemplacions, fa cent anys. A en Ferrer li endossaren això de l’adoctrinament i el posaren davant un escamot d’execució. Només el gran poeta Joan Maragall, el representant més il·lustre del nostre Modernisme literari, es va atrevir a defensar-lo públicament.

Devers una dècada després, el fundador de l’andalusisme modern, l’assagista Blas Infante, proposava l’establiment del que ell anomenava una “dictadura pedagògica”, que no havia de ser una dictadura dels pedagogs en sentit negatiu, sinó una trasposició del que els soviètics en deien “dictadura del proletariat” per poder donar pas a una societat millor. En el cas de Blas Infante, la proposta era que els mestres governassin la societat fins que estigués prou preparada per ser realment lliure. L’assaig no és gaire conegut (en vaig trobar, per pura casualitat, un exemplar rebregat en una fireta de llibres de segona mà a la vora del Guadalquivir, a Sevilla), però no té pèrdua. I no he trobat ningú més que proposàs, directament, l’establiment d’una dictadura pedagògica per tal d’aconseguir una societat millor.

Al final de la dictadura franquista, amb l’inici de la transició a la democràcia formal, també es posaren moltes expectatives en l’Educació, expectatives que hem anat veient com s’incrementaven amb el pas del temps. Se suposa que l’Educació ha de constituir l’element per arreglar bona part dels mals que afecten la nostra societat. Que els infants es dediquen a drogar-se? Es fa un pla escolar per evitar-ho i segur que demà seran ciutadans preocupats per la seua salut i per la dels altres. Que els adolescents es dediquen a esbatussar-se els uns als altres? S’han de fer programes escolars amb elements que portin aquests esganacells a tractar-se entre ells com si fossin vells lords d’un refinat club anglès. Que els jóvens s’estimen més passar el temps capficats en els videojocs que no caure en el vici de la lectura de llibres? El sistema educatiu, amb la matèria gris que hi ha per allà dins, trobarà la manera de revertir aquestes tendències pernicioses i transformar aquesta societat en una mena d’Arcàdia intel·lectual.

La idealització de l’Educació, emperò, pot presentar molts problemes, alguns dels quals afecten, de manera absolutament directa i intrínseca, l’Educació mateixa. Idealitzant l’Educació, oblidam, per exemple, que els inicis de l’Educació universal no guarden relació amb el fet que tothom sigui il·lustrat, sinó amb l’expansió del nacionalisme.

Tot comença a França i no es fa perquè tothom sàpiga llegir i escriure, sinó per fer francesos (es veu que no n’hi havia prou). Inicialment, idò, educació universal i adoctrinament són una mateixa cosa, escindida en dos elements absolutament indestriables.

No crec que, a la segona part de la segona dècada del segle XXI, les coses hagin canviat gaire. En el discurs públic, es continua atribuint a l’Educació la clau per entrar a una era nova, molt més joiosa i lliure que totes les anteriors. Però, a l’hora de la veritat, continuam invertint-hi poc, continuam tractant malament el personal que hi treballa i continuam pensant, bàsicament, en això de fer francesos.