Nacionalisme contra l’Europa unida

M’explicaré: generalment, entre nosaltres, el terme ‘nacionalisme’ s’usa d’una manera com a mínim parcialment incorrecta. Es parla del ‘nacionalisme català’, del ‘nacionalisme basc’ o del ‘nacionalisme escocès’ (i tothom creu que entén a què es fa referència), però veig molt poca cosa publicada sobre els nacionalismes més potents: el nacionalisme francès, el nacionalisme alemany, el nacionalisme espanyol, etc. L’estratègia dels nacionalismes autènticament perillosos consisteix a projectar sobre els que no ho són (i, per tant, tampoc no es poden defensar) els seus propis principis.

Entre nosaltres, al Regne d’Espanya, ha triomfat radicalment el que Billig va batejar com a ‘nacionalisme banal’, és a dir, aquell que resulta tan omnipresent que ni el notam, perquè es respira a l’aire i forma part de la vida quotidiana de tothom. No fa falta dir que el nacionalisme banal, a Espanya, és l’espanyol. Tota la resta són nacionalismes de fireta, nacionalismes d’anar per casa. I els ciutadans solen practicar aquest “nacionalisme banal” amb una alegria absoluta, sense fer-ne un mínim de crítica, sense qüestionar-se’l i, sobretot, sense que pensin que es tracta de nacionalisme. Hi ha gent que vota unionista, que té penjada una bandera espanyola al balcó, que garla diàriament contra els catalans i que pensa que no és nacionalista... ni xenòfoba. Perquè, al cap i a la fi, això és el que fan tots els tertulians de totes les televisions espanyoles, la immensa majoria dels columnistes dels diaris i gairebé tots els missatges que reben els ciutadans.

El cas extrem d’això va ser el d’un professor canadenc que va participar en un congrés a Madrid, sobre qüestió nacional. Ell es va presentar com a nacionalista canadenc (i va explicar que ho era perquè vol la unitat del Canadà, s’oposa a la independència del Quebec -tot i que pensa que és ben legítim fer-hi referèndums per saber què opina la població-, etc). En un moment determinat, va anomenar ‘nacionalistes espanyols’ als seus col·legues de congrés, molt més nacionalistes que no ell (perquè s’oposen fins i tot als referèndums d’autodeterminació), i hi va haver un moment de confusió i cridòria, en què els nacionalistes espanyols afirmaven que no eren nacionalistes. L’home, naturalment, va quedar perplex. Voleu la unitat de l’estat, estau en contra de la independència de Catalunya, fins i tot estau en contra de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, i no sou nacionalistes? L’home no entenia res. Això és el ‘nacionalisme banal’.

Bé, idò és aquest nacionalisme el que està impedint, a hores d’ara, que Europa esdevengui alguna cosa més del que és ara (i, per tant, fins i tot està posant en perill el que és ara: perquè, si no s’avança, el projecte presenta el risc de caure, com bé s’ha vist amb el Regne Unit). No contribueix a la unitat d’Europa les múltiples disfuncions que hi ha a l’hora d’interpretar la pròpia aplicació de la protecció dels drets humans. Hi ha llocs d’Europa on el ‘delicte d’odi’ s’aplica des de les majories contra les minories indefenses, posem per cas. O hi ha llocs on existeix el delicte de ‘sedició’. Pos només aquests exemples per mostrar que Europa no és homogènia a nivell jurídic. I qui en té la culpa? Evidentment aquells que volen mantenir els règims jurídics dels estats membres en comptes d’avançar cap a un sistema unificat al conjunt d’Europa. Una Europa on un ciutadà té més drets a Bèlgica, a Dinamarca o a Suècia que no a Romania, Bulgària o Espanya no és l’Europa que volem els europeistes, aquells que maldam per ser ciutadans dels Estats Units d’Europa.

Tampoc no contribueixen a la unitat d’Europa aquells que pensen que val més mantenir els exèrcits estatals que no avançar decididament cap a la construcció d’un exèrcit europeu. De què ens serveixen, si volem viure en pau i amb concòrdia entre tots, els exèrcits “nacionals”? I qui parla de sistemes judicials o d’aparells militars, també podria parlar de ciutadania, o de representació esportiva, o de sistema universitari, o de política econòmica...

Al cap i a la fi, es tracta de sobirania. Perquè Europa creixi, la sobirania s’ha d’anar transferint dels estats cap a la unió. I, de moment, els que són reticents a amollar sobirania a favor de la construcció de l’Europa política són els que en tenen, és a dir, els estats. Per això no puc entendre que algú s’empassi la immensa roda de molí que consisteix a culpar el catalanisme o el ‘nacionalisme’ d’altres nacions sense estat de possibles esquerdes en el projecte europeu.