Manel Marí, una veu lúcida, sòlida i reivindicativa

Manel Marí, és una veus més sòlides, originals i lúcides seguides des d’ Eivissa fins a Alboraia, on residia al costat de la seua família des de feia anys i també, per descomptat en tota la geografia de parla catalana, on era habitual cada vegada que s’enumeraven els noms propis de la seua generació d’escriptors.

Llicenciat en Sociologia per la Universitat de Valéncia, Marí va ser articulista, guionista de televisió, traductor i corrector lingüístic. Oficis que va compaginar amb la creació d’una obra poètica rigorosa i alhora crítica i irònica i plena de musicalitat i que va començar amb el reconeixement del premi Miquel Àngel Riera als 24 anys. Efectivament, el llibre Poemes en gris ( 1999) publicat a Mallorca enceta una trilogia amb la temàtica de l’amor, el gaudi i el pas del temps, seguida per Poemari de descortesia ( Mallorca, 2000) i closa amb Patrimoni dels dies, premi Baladre 1999 en què com a jurat figuraven Vicente Valero, A.Martínez López- Hermosa i Anna Tur.

És important mencionar que els premis Baladre foren instituïts per l’ Institut d’ Estudis Eivissencs ja l’ any 1982 i que han suposat i segueixen essent una plataforma imprescindible de continuïtat per a la nostra cultura així com un trampolí de sortida per a tants i tants autors que després, com Manel Marí, han proseguit la singladura inicial amb una constant consistència literària. A Eivissa, també, publicà Poemari impersonal (1999) amb Sa Nostra i Suite a mitges amb les il.lustracions de Ricard Bofill amb l’ Editorial Mediterrània, l’any 2006.

Poeta- pont dins la cultura catalana, a més dels premis esmentats ha estat guardonat amb altres premis ben prestigiosos com, el Premi Mallorca de Creació Literària l’any 2005, el Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover l’any 2007, o el Premi València de poesia que atorga la Institució Alfons el Magnànim, l’any 2016.

Amb tan sols dues decàdes de dedicació poètica, Manel Marí és un dels poetes actuals més suggeridors i brillants de la seva generació i ha atresorat un bagatge poètic amarat per la curiositat i la recerca expressiva en què conjuga el llenguatge col·loquial amb una volguda formalitat, en uns versos plens de corrosivitat i rebel·lió. La seva obra enllaça la temàtica de l´exaltació del viure, del carpe diem, del fet amorós i del paper del poeta, desenvolupada en obres de gran maduresa i vàlua com, a més de les ja esmentades: Clarisse (2000), Deshàbitat (2004), No pas jo (2006) o El tàlem (2008) i Tavernàries (2016), el seu darrer llibre.

Com a lector àvid i voraç, podem trobar traces i referents literaris diversos com per exemple, els de Miquel Àngel Riera, Màrius Torres, Ponç Pons, Joan Vinyoli, Bertolt Brecht, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Omar Khayyam i tal volta algunes espurnes de Vicent Andrés Estellés però per damunt de tot sempre va reconèixer l´immens mestratge de Marià Villangómez, a qui admirava i reconeixia profundament.

Vaig tenir la sort de compartir moltes trobades i recitals amb Manel Marí: a Lisboa amb una emocionant lectura poètica a la casa de Fernando Pessoa, a Palma o a Eivissa. Recordaré la seva recitació, aspra i profunda, sempre amb una copa a la mà- el seu segell distintiu- i les creatives converses enganxat a una cigarreta i una bona cervesa, sempre amarades amb la seva bonhomia i el seu tarannà expansiu, alegre i extrovertit però també combatiu i compromès.

Manel Marí només tenia 42 anys i ja no escriurà més i l´enyorarem. La seva desaparició ens causa desconcert i un solc profund de dolor. Ens deixa però, com a llegat, la seva potent veu poètica i el seu magnífic darrer llibre Tavernàries tal volta el més significatiu des d’un punt de vista biogràfic pel seu elogi a l´excel·lència bàquica, als bars com a inspiració i coneixement i per la reflexió foixiana de conciliar seny i rauxa.

Davant del desconhort per la seva pèrdua física, el millor homenatge que li podem retre és llegir-lo i rellegir-lo. Al capdavall, la literatura que era també la seva dèria, és l´únic petit consol que ens el restituirà per sempre.