Tertúlies

Parlar implica, entre d’altres coses, saber expressar-se, i defensar les pròpies idees, però, sobretot, saber escoltar els altres. No hi ha tertúlia possible sense un bon escoltar. I aquell que millor hi participa, normalment, no és aquell que té més “làbia”, sinó aquell que sap escoltar millor i que, per tant, sap trenar millors arguments per confirmar o intentar desmentir els arguments dels altres. La tertúlia, d’alguna manera, iguala tots els que hi participen, nivella la possible jerarquització i, sobretot, permet que la fluidesa d’arguments vagi cap a un costat o cap a l’altre. La tertúlia, al cap i a la fi, constitueix una activitat altament democràtica. Sense tertúlies, és difícil de pensar en una societat autènticament democràtica. Ni que siga per la pràctica elemental que constitueixen.

Avui dia estam immersos en noves formes d’expressió que podrien semblar tertúlies però que, al cap i a la fi, no hi tenen res a veure. Les xarxes socials pretenen ocupar-ne el lloc, però són a anys llum de fer la mateixa funció. Per començar, a les xarxes hom es pot amagar sota qualsevol pseudònim que et fa irreconeixible, mentre que en una tertúlia tothom té cara, i nom i llinatges. En segon lloc, les xarxes socials no només no fomenten el contacte humà, en termes generals, sinó que fins i tot el dificulten. No resulta gaire estrany, avui dia, veure una taula amb set o vuit persones que no interaccionen entre elles, però que totes estan pendents del seu mòbil, i que envien i reben missatges contínuament. Aquest tipus de comunicació, es pot comparar amb la comunicació directa, cara a cara, sense tecnologia per enmig?

La tertúlia constitueix, a més a més, un àmbit de llibertat. Però, si les persones que hi participen són gent ben educada, es tracta d’una llibertat no invasiva dels altres, autèntica, no ofensiva, oberta, en general no agressiva.

Les xarxes socials, efectivament, també confereixen molta llibertat per dir-hi coses. Però pens que no tenen gaire a veure amb les tertúlies, no només en allò que s’hi diu, sinó tampoc en la manera en què els temes hi són tractats.

L’anonimat a les xarxes i la interacció pura i simple amb una màquina facilita enormement l’insult i l’atzagaiada. A mi mateix, a través de les xarxes, gent que no deu estar d’acord amb el que hi dic, al seu torn, m’ha dit de tot: m’han engegat de casa, m’han enviat a Estremera, m’han desitjat la mort, m’han fet callar escandalosament… En una tertúlia, per diverses que fossin les opinions de les persones que hi participàvem, mai ningú no ha gosat expressar-s’hi d’aquesta manera. Potser alguna vegada la disparitat d’idees fa aflorar certes tensions, però, cara a cara, sol imperar un mínim d’educació i un mínim de cortesia. Fins i tot quan les diferències puguin parèixer insalvables (que normalment no ho són tant com ho pareixen).

La tecnologia avança molt més ràpidament que la capacitat dels humans de pensar-nos i repensar-nos a nosaltres mateixos. La ciència, en general, avança molt més ràpidament que no la filosofia. Tenim tendència a fer voltes sobre nosaltres mateixos i a no arribar enlloc, però la ciència i la tecnologia van a lloure. I el nostre cervell (i la nostra manera d’entendre’ns i de pensar-nos a nosaltres mateixos) no aconsegueix de seguir-les. Potser volien dir això, aquells primers autors de ciència-ficció que ens alertaven sobre la possibilitat que un dia les màquines ens dominassin, i que nosaltres esdevinguéssim mers servidors de les màquines.

Nosaltres contiuam llegint sobre la dominació de les màquines com si llegíssim ciència-ficció. I no hem notat que ja hi som. Potser fins i tot que ja hem passat de llarg. Què millor que asseure’ns al voltant d’una taula, amb una colla de persones disposades a parlar-ne, i obrir el camí de la reflexió!