Els resultats a les últimes eleccions generals celebrades a Itàlia constitueixen (o haurien de constituir) un fort motiu de preocupació arreu d’Europa. Hem pogut assistir a la proclamació d’uns resultats que posen en dubte la continuació en la construcció del projecte europeu. El partit que ha tret més vots a les eleccions (el moviment Cinc Estrelles, liderat pel còmic Beppe Grillo) és un partit solapadament antieuropeista (tot i que alguns líders es manifesten obertament en contra de la construcció europea). El podem situar dins el populisme d’esquerres que ha anat proliferant a llocs diversos d’Europa (Grècia, Espanya, Itàlia…). La Lliga Nord, liderada per Matteo Salvini, també ha anat caient en una deriva antieuropeista, basada fonamentalment en els elements clau del populisme d’esquerres: rebuig de la immigració, tocs d’islamofòbia, tancament nacionalista… Particularment, també col·locaria dins el populisme de dretes el partit de Berlusconi, que va mostrar fa un parell de dècades com es pot sortir del foc per caure a les brases.

Des d’Europa, davant aquesta situació, allò que predomina és la inactivitat. Uns organismes de la Unió Europea incapaços de promoure cap pla d’acció per revertir els populismes diversos, l’auge de l’extrema dreta, les posicions autoritàries (moltes vegades ben poc compatibles, senzillament, amb els sistemes democràtics), o el tancament dels estats sobre si mateixos, en una posició extremadament defensiva.

Algú em podria dir, certament, que si la decisió del Regne Unit de sortir de la Unió Europea no va provocar un daltabaix regenerador dins les institucions de la Unió, tampoc no ho farà el resultat d’unes eleccions en un dels estats membres, encara que sigui tan significatiu com Itàlia. Però caldria esperar que una cosa sumada a una altra, i aquesta a una tercera, i així successivament, en algun moment, han de fer reaccionar Europa.

Des del meu punt de vista, i ja ho he apuntat altres vegades en aquesta mateixa columna, a Europa li manca un projecte clar per consolidar l’entitat política actualment anomenada Unió Europea. Entenc que, en la situació de paràlisi en què ens trobam actualment (de la qual tenen moltíssima culpa els grups polítics dominants a Europa, que teòricament es diuen europeistes: a qui se li acud posar algú com Junker al capdavant de la Comissió Europea!), no n’hi ha prou continuant amb el vell projecte d’unió d’estats que tenim actualment sobre la taula.

Europa no s’aguantarà si pretén continuar com una mera unió d’estats. Europa ha de pretendre ser alguna cosa més. Pens que les crisis que el projecte europeu està patint haurien de fornir l’ocasió perquè sorgís un moviment que pretengués, d’acord amb el que ja proposaven alguns dels pares fundadors, fer una passa més endavant. Es tractaria de revertir la crisi en oportunitat, d’aprofitar la crisi per anar bastint un projecte més nítid, més clar i més engrescador.

Des del meu punt de vista, pens que ha arribat l’hora de plantejar, clarament i obertament, la constitució dels Estats Units d’Europa. Si no avançam en aquesta direcció, si d’aquí a poc temps el projecte dels Estats Units d’Europa no és posat clarament sobre la taula, els populismes i els nacionalismes (els autèntics, els dels estats constituïts) s’acabaran menjant l’esquifit projecte europeu que ara tenim.

No sé si a Itàlia hi haurà govern aviat o no, però el que sí que tenc ben clar és que no en formarà part l’únic líder netament europeista de tots els que es presentaven a les passades eleccions: el socialdemòcrata Matteo Renzi. Com tenc clar que, a la majoria d’estats de la Unió Europea, l’europeisme, ara mateix, no constitueix el motor de res. Però, tanmateix, pens que necessitam amb urgència un antídot eficaç contra els populismes i contra els nacionalismes. I aquest antídot, ja ho he dit, passa per fer una passa endavant.

Perquè, al cap i a la fi, no es tracta d’inventar res de nou, sinó de recuperar el vell somni de Jean Monnet i companyia. O Estats Units d’Europa o campi qui pugui, en un context de democràcia cada vegada més afeblida.