B. Joan i MaríIbiza11/04/18 3:58
TW1

En llenguatge arcaitzant, la generositat s’anomena liberalitat. De fet, d’acord amb el diccionari, encara avui els hem de considerar com a sinònims. La liberalitat forma part de la condició de liberal. Se suposa que, per equivalència, la generositat també. Ser generós implica una certa autoconfiança, un punt de bona imatge d’un mateix, i un punt, correlatiu, d’amor al proïsme. Si hem de creure els psicòlegs i els teòlegs, així mateix, la generositat funciona com un búmerang favorable a qui l’exerceix. Qui no es dona una mica als altres tampoc no pot proporcionar-se a si mateix tot allò que necessitat. Liberalitat, generositat impliquen, també, llibertat. Perquè la liberalitat, d’alguna manera, contribueix també a fer-nos més lliures.

La generositat o liberalitat pot ser individual (de fet només es pot manifestar a través d’individus concrets), però també, per suma i multiplicació, esdevé col·lectiva. La generositat col·lectiva és allò que fa grans els pobles, les col·lectivitats, les nacions. Record, amb tres quarts de segle de distància, la generositat d’aquells batallons de polonesos que formaren part de la Royal Air Force durant la II Guerra Mundial. Polònia havia tornat a ser ocupada, dues dècades després d’assolir la independència nacional, i molta gent havia partit cap a l’exili. La majoria dels polonesos eren a Anglaterra. De fet, a hores d’ara, a principis del segle XXI, el polonès continua sent la segona llengua més parlada a Anglaterra, cosa que no deixa de ser sorprenent per a la majoria dels europeus. Quan s’allistaven a la RAF, els jóvens polonesos no ho feien perquè creguessin que podrien deslliurar aviat els seu país del domini nazi, sinó per la Civilització, per la democràcia, pels valors compartits (pels valors que diuen que resulten constituents dins la Unió Europea, aleshores només un projecte en la ment de gent com De Gasperi o Spaak).

Quan en un col·lectiu una colla de ments perverses es proposen d’anorrear-ne algun altre col·lectiu li comencen a penjar tòpics en forma de llufes diverses. Al Regne d’Espanya en tenim un cas arquetípic: la judeofòbia. Els Reis Catòlics varen decidir, en una de les decisions més desastroses que han tengut lloc a la Península Ibèrica, expulsar el sector més dinàmic de la seua societat, que eren els jueus. Al segle XVI tothom estava contra els jueus, tothom els atacava. I ells, evidentment, no tenien manera de defensar-se. La Inquisició en va cremar un munt i els catòlics monarques els enviaren fora del regne. València o Toledo quedaren fetes un nyap a conseqüència d’aquesta decisió desastrosa. I llavors mig Europa els va anar darrere. Fins a la Xoà, fins a l’Holocaust, fruit de la persecució nazi.

Què es deia, dels jueus? Que eren manipuladors, que eren pèrfids, que eren malvats, que eren immensament poderosos i, sobretot, que eren agarrats, garrepes, cagats...

Al segle XVII, en Quevedo, en Góngora i alguns racistes més varen decidir traduir tot el que es deia dels jueus per crear una nova fòbia col·lectiva. Aquesta vegada la fòbia anava dirigida (fins avui) contra els catalans. Sobre la seua generositat, sobre el fet de ser agarrats o no, basti dir que na Clara Ponsatí, en dues hores ha aconseguit la meitat dels diners que haurà de pagar en defensa seua el dia que escric aquestes línies. Serà precisament la generositat, la liberalitat allò que permetrà la supervivència de la nació catalana.