Europa hi ha de ser

L’encontre de la setmana passada entre Donald Trump i Vladimir Putin a Hèlsinki va posar de manifest quelcom que ja sabíem, només de llegir notícies i de veure mínimament què passa i com són els personatges: d’estil de lideratge i d’idees de fons, Trump i Putin s’assemblen prou. Certament, venen de tradicions polítiques totalment diferents, i d’alguna manera han d’actuar sense poder desempallegar-se dels respectius passats. Però existeix una sintonia evident entre els personatges. Concorden en l’estil autoritari, la contundència en les seues opinions, un notable tancament dels respectius països sobre si mateixos, però sense abandonar vel·leitats expansionistes cada vegada que faci falta… També coincideixen en un nacionalisme contundent, i en el seu antieuropeisme. O, com a mínim, en les seues reticències en relació al que Europa representa i al paper que Europa pugui jugar dins l’ordre mundial. Desconfien d’Europa, mentre confien entre ells (a grans trets).

Sobre Li Ping i cap on pugui anar la Xina no m’atreviria a fer gaires consideracions. No arrib a saber si el líder xinès coincideix amb Trump i amb Putin en l’estil de govern i en els punts de vista fonamentals o si, de tan encarcarat com és el règim, no existeix opció a cap altre punt de vista i, per tant, en una mena de robotització del lideratge, no hi ha opcions per a res diferent. Es digui com es digui. Segurament passa això, però no tenim els elements necessaris per poder-ho valorar amb un mínim d’objectivitat ni amb una base mínimament acceptable per considerar-la suficient.

Mentrestant, els principals actors en el devenir del planeta va fent la seua, mentre Europa, per dir-ho col·loquialment, es vanta les mosques. Vull dir que la Xina continua implacablement la seua política d’assentaments econòmics arreu del món i, molt especialment, la seua política d’adquisició de terres a l’Àfrica per poder arribar a liderar la producció d’aliments al món. El cas té uns efectes brutals sobre l’ecologia del planeta, però difícilment se’n poden fer correccions quan tots els tractes es fan entre el gegant asiàtic i petits països, amb estat mínim i elits voraces, arreu del continent africà.

O siga que, la Xina va fent la seua a Àfrica, i, xano-xano o de manera trepidant (segons li convengui), va marcant el seu territori dins la globalitat actual.

Els Estats Units d’Amèrica han afluixat el seu intervencionisme i s’han reconcentrat més en si mateixos, però les grans línies de la política exterior tampoc no han canviat massa. Els republicans sí que es diferencien dels demòcrates en els seus punts de vista sobre Europa. Mentre els lideratges del Partit Demòcrata han estat més favorables a un procés real de major unitat i integració europea, els republicans, de manera descarada juguen a la divisió d’Europa. Per això, Donald Trump fins i tot ha arribat a criticar la manca de duresa negociadora de la primer ministra britànica, Theresa May, a l’hora d’aclarir la qüestió del Brèxit. Amb molt poca mà esquerra, com sol correspondre al president americà. I l’exdirector de la KGB va fent la seua, a la santa Rússia. En la mateixa línia que l’ala més dura del Partit Republicà americà.

Davant tot això, Europa necessita cohesionar-se, unir-se, deixar de banda els nacionalismes d’estat i jugar a quelcom d’una miqueta més gruix, per poder arribar a jugar el paper que li pertocaria a l’arena internacional. De moment, emperò, la curtesa de mires, el reconcentrament en els estats i una certa por i manca de confiança impedeixen que l’horitzó sigui una mica més clar i llampant.