Opinión/Bernat Joan i Marí

Des de la Universitat Catalana d’Estiu

| Eivissa |

Valorar:

Som a punt d’acabar les sessions d’enguany de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Hem estat portant a terme les activitats de la 50a edició de l’UCE. Aquesta universitat d’estiu va néixer a redòs dels fets de Maig del 68 de París i de l’articulació de sectors importants de la intel·lectualitat catalana enfront del règim franquista, que arribava a la seua fase final. Molta gent va considerar que era hora de pensar el futur país que volíem i de donar-li forma en les seues múltiples vessants. Per això, des de llavors, s’ha fet tot el possible per combinar l’aspecte (propi del món universitari) del pensament més o manco elucubratiu amb l’activitat acadèmica més reglada i formal.

Certament, el nostre país, els Països Catalans, ha canviat molt des d’aquella primera edició de l’UCE. Fins i tot, i també ho hem de remarcar, ha canviat molt al llarg d’aquests darrers cinquanta anys. Ara justament en fa vint-i-cinc que un grup de persones vàrem promoure un manifest a favor dels Països Catalans com a subjecte polític. En aquell moment, consideràvem que el subjecte d’autodeterminació eren els Països Catalans en el seu conjunt, i trobàvem altament perniciós de discutir-ne la unitat de base.

Certament, els fets ens han tret una part de la raó. I ho hem d’acceptar amb normalitat. Hi ha hagut una part del nostre país que ha avançat de manera molt més decidida que no la resta cap a la llibertat nacional. Em referesc, naturalment, al Principat de Catalunya. He defensat en aquest mateix fòrum que la independència de Catalunya de fet ja s’ha produït, i que ara només falta certificar la manera en què es faci efectiva (procurant que ningú no prengui mal). A les Illes Balears i al País Valencià ens trobam en un altre estadi, prou diferent. Tant les Balears com València som, encara, avui, comunitats més o manco autònomes dins el Regne d’Espanya. La majoria dels ciutadans dels nostres països, malgrat l’avanç inqüestionable de les forces sobiranistes, es continuen considerant espanyols i es continuen sentint representats, més o menys, per les institucions espanyoles. Això fa temps que ja no ocorre, majoritàriament, al Principat de Catalunya. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió, per fer referència només a aspectes més o manco simbòlics, l’acceptació de la monarquia, a Catalunya, ha caigut per sota d’un vint per cent (es troba actualment al voltant del 15%), mentre que fa només deu anys gairebé arribava al vuitanta per cent. Crec que, tant a les Balears com al País Valencià, malgrat que el republicanisme hi pugui avançar, el suport a la monarquia es troba prou per damunt del vint per cent.

A l’UCE, siga com siga, ens hi trobam, emperò, anys rere anys, persones d’arreu dels Països Catalans. I avui compta amb suport institucional d’arreu dels nostres territoris, en major o menor mesura. La presència de les illes Balears hi és considerable. Un parell de conselleres hi han estat presents (entre elles na Fanny Tur), hi ha presència efectiva de la nostra universitat (de fet porta el pes de l’àrea de Llengua), i enguany hem comptat amb una intervenció estel·lar d’en Josep Costa, com a vicepresident del Parlament de Catalunya. L’UCE compta amb el suport de les autoritats regionals de la Catalunya del Nord, i amb el patrocini de la Universitat de Perpinyà. I hi ha presència universitària del País Valencià. Fins i tot hem comptat amb una representació teatral i unes jornades per conèixer l’Alguer, el territori de parla catalana de l’illa de Sardenya. Les Jornades Andorranes, promogudes per la Societat Andorrana de Ciències també s’hi celebren, puntualment, cada mes d’agost.
Tot plegat ha portat la idea, sorgida des de la Universitat de València, d’establir una xarxa transfronterera (que, per cert, s’ha prebatejat com a XARC) de col·laboració entre els territoris d’aquest país nostre, dividit entre quatre estats diferents, tres dels quals formen part de la Unió Europea i el quart hi té un acord de cooperació preferent. Quan el projecte estigui realitzat podrem dir que ha estat un de tants projectes que s’han gestat a Prada, als peus del vell Canigó, a redòs dels indrets que configuren els orígens de la nació catalana, als quals va cantar el gran Jacint Verdaguer.

Amb la Història tan clarament desfermada, no podem predir quina serà la situació a cadascun dels nostres països d’aquí a un any. Els sondejos diuen, per exemple, que, a dia d’avui, Compromís pel País Valencià guanyaria les eleccions a l’antic Regne de València. Això seria un canvi d’unes dimensions extraordinàries. No sabem quina serà la situació formal de Catalunya d’aquí a un any. I tampoc no sabem què haurà passat a les Illes Balears. Però mantenim el desig de poder ser altra vegada a Prada per debatre sobre el món i la bolla, i de cercar nous camins per sortir de qualsevol atzucac que se’ns pugui presentar.

Comentar

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Karl Marx
Hace un año

Tremendo, y encima luego dice que el sistema universitario no esta politizado..Pufff

Valoración:1menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1