Partits europeus

En aquell moment de no nacionalisme, el rebuig de fer un Comitè Olímpic Europeu, aprofitant els Jocs d’Atenes, va ser unànim. Ni un sol estat membre va mostrar-se a favor d’acabar amb la divisió olímpica dels europeus i d’optar per un comitè que unís tots els nostres esportistes en un gran equip comú.

La manca de partits europeus només ve a demostrar la manca de confiança que hi ha, en amplis sectors de la nostra societat, en relació a la construcció europea. Pels passadissos del Parlament europeu corre la brama, des de fa molts anys, que el nacionalisme cau malament, que tractar qüestions estrictament nacionals està molt mal vist i que molt majoritàriament treballen per la construcció d’un projecte comú. Però, a la pràctica, les coses no funcionen d’aquesta manera. Moltes vegades es produeixen aliances entre representants dels diferents estats (en casos de diputats que no actuen com a membres d’un determinat corrent polític, sinó d’un determinat estat membre). És a dir, sovent es fa, a la pràctica, allò que s’intenta desmentir a l’hora d’articular la teoria.

I, en general, tots els partits polítics tant dels estats membres com, també sovent, de les nacions sense estat, dels estats federals o de les comunitats autònomes, se senten còmodes amb el fet que els partits europeus ho siguin només nominalment, i amb el fet, per tant, que no puguin sorgir partits europeus amb un autèntic potencial independent dels partits articulats a d’altres nivells.

Fa anys que milit a l’Aliança Lliure Europea (ALE) i sé les dificultats que hi ha per aconseguir que algun dia el nostre partit europeu sigui alguna cosa més que la suma dels partits de les nacions sense estat, les “regions constitucionals” i les minories nacionals d’arreu del continent europeu i illes adjacents. Com que el partit europeu respon a una suma de partits, ben sovent cadascun d’aquests partits es troba més immers en la dinàmica específica del lloc on s’ha format i treballa que no en la dinàmica d’aconseguir una autèntica dimensió europea per als nostres propòsits. I això que l’ALE es troba entre els partits que tenen més clar l’europeisme i que mostren més convenciment a l’hora de treballar per aconseguir la unitat d’Europa i el projecte polític dels Estats Units d’Europa (projecte del qual, per cert, tots els partits estatals fan grans esforços per ni tan sols esmentar-lo mai).

L’intent de Iannis Varoufakis i Jeremy Corbyn de constituir un partit europeu ha derivat, sense que en pretengui fer una valoració negativa, més en la concreció d’una mena d’internacional democràtica, en un moment en què, certament, la democràcia, a Europa, es troba amenaçada pels populismes de diversa casta i condició. No podem deixar Europa a mercè de l’extrema dreta. No podem deixar Europa a mercè d’aquells que ni volen construir la unitat política d’Europa ni, en el fons, creuen en la idea d’una Europa que transcendeixi els estats. I que, per tant, tampoc no estan disposats a cedir-hi cap grau significatiu de “sobirania nacional”.

Certament, en temps d’emergència democràtica, s’entén que hi hagi veus que maldin per la coordinació dels partits europeus inequívocament democràtics. Però pens que hauríem de tenir ambició per anar una mica més enllà, decidint amb fermesa i energia construir autèntics partits europeus, que no se supeditin a les dinàmiques estatals, nacionals o regionals.

Com pens que seria molt atractiva una lliga de futbol europea, amb els quinze o setze millors equips del continent, o un comitè olímpic europeu que pogués competir amb els Estats Units, Rússia o la Xina, o un exèrcit paneuropeu que pogués defensar-nos d’amenaces exteriors i treballar per col·laborar a construir la pau al món.