Europeus trobant-se amb europeus

El simple fet que sigui l’Estat-nació el que concedeixi la nacionalitat ja condiciona ben clarament els marcs mentals dels ciutadans. Hi ha molts francesos que se senten igualment a casa si són a París o a Nantes, si viatges per la Provença o es troben a Bordeus, si transiten per la Campanya o viatgen per Normandia. Però que, en canvi, es troben una mica més estrangers, potser fins i tot sense canviar de llengua, si es desplacen a Suïssa o a Bèlgica. I que, inexorablement, se senten estrangers si se’n van a Grècia, a Polònia o a Hongria. Entenc que, en una Europa ben integrada, la cosa no hauria d’anar així.

Particularment, he de dir que m’he sentit a casa a llocs amb llengües i cultures molt diferents de la meua. Fins i tot a llocs amb costums ben diferents. M’he sentit a casa a Sant Jaume de Compostel·la, discutint amb persones de diversos llocs d’Europa sobre l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. O a Liverpool, discorrent sobre la directiva europea de la Televisió sense Fronteres, ben a la vora de The Cave, el mític local on els Beatles varen començar la seua singladura. Per això ara em dol tant que el Brèxit vagi endavant. Amb tantes coses que tenim, a Anglaterra, de la millor Europa!

Igual que m’he sentit a casa passejant a la vora del Sena, a París, o anant pel riu entre Linz i Budapest, o trescant per l’extraordinari mercat central d’aquesta capital centreuropea. Com m’hi he sentit a ambdues voreres de la mar Bàltica, a Riga, a Gdansk o a Hèlsinki o a Estocolm. Tot això és part integrant de la nostra Europa. I què dir de les vesines Itàlia, Castella o Portugal, part indestriable del nostre paisatge cultural i espiritual! O a Grècia o a Roma, bressols de la nostra cultura i de la nostra civilització.

Certament, de manera lenta però més o manco articulada, s’han anat desenvolupant programes tendents a fer que els europeus ens puguem arribar a conèixer una mica millor entre nosaltres. A nivell universitari, per exemple, es desenvolupa el Programa Erasmus, que permet l’intercanvi d’estudiants entre universitats de països diferents de la Unió Europea. Per cert, la ciutat que acull més estudiants en aquest programa és Bolonya, bressol de la universitat europea, i, en segon lloc, s’hi troba Barcelona. Els jóvens europeus aposten per la Mediterrània.

També, en l’àmbit de la Formació Professional i Tècnica, comptam amb el Programa Leonardo, amb un bon grapat de característiques semblants a l’Erasmus. Erasme, Leonardo donen nom a programes que quadren molt amb el seu esperit. Ambdós, sense cap mena de dubte, constitueixen fars dels més lluminosos, en la construcció de la cultura europea comuna.

Fa uns anys, l’eurodiputat alemany Michael Cramer va impulsar un projecte que pretenia facilitar aquest tipus d’intercanvis a nivells que ultrapassassin l’àmbit merament estudiantil. El programa es deia “Europeans meet Europeans” (europeus es troben amb europeus). Record que, dins aquest programa, vàrem celebrar el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, amb artistes, empresaris, polítics i intel·lectuals de l’Europa de l’Est i de l’Europa de l’Oest. L’objectiu: establir un diàleg per avançar cap a un futur comú.

El populisme i el nacionalisme pretenen barrar el pas a aquest tipus d’iniciatives. Però entenc que resulten del tot fonamentals per anar construint el projecte polític anomenat Europa. Perquè Europa acabi sent una realitat política, hem de construir ciutadania europea. I això només es fa amb europeus trobant-se amb d’altres europeus. Així de senzill, així de complicat.