A l’obra A Book of American Martyrs (Un llibre de màrtirs americans), publicada l’any passat, l’escriptora Joyce Carol Oates posa, cara a cara, de manera absolutament descarnada, l’Amèrica liberal i l’Amèrica autoritària. La novel·la va sobre les vides paral·leles (que, al final, acaben convergint) de la filla d’un metge liberal, activista a favor de la capacitat de les dones de decidir sobre el seu propi cos (i, per tant, favorable a l’avortament sota demanda), i la filla d’un ultrareligiós activista antiavortament (que assassinarà el metge esmentat). D’alguna manera, en llegir aquesta magnífica novel·la, vaig pensar que J.C.Oates havia posat cara a cara dues Amèriques existents: per mi, l’Amèrica de Barack H. Obama i la de Donald Trump.

Des d’Europa, podríem pensar que Amèrica (en dir Amèrica sempre em referesc, seguint la terminologia angloamericana, als Estats Units d’Amèrica) es caracteritza pel seu liberalisme generalitzat, i que la democràcia liberal, tal i com nosaltres l’entenem, mai no és posada en qüestió. En part és veritat. El sistema en si no és posat en qüestió, però molts dels elements que en formen part integrant sí que ho són. Per exemple, no entenen igual els drets civils els partidaris de Donald Trump, una part dels republicans i, sobretot, la immensa majoria dels votants del Partit Demòcrata. Ras i clar, l’Amèrica liberal és la del Partit Demòcrata i l’Amèrica autoritària és la del Partit Republicà (o potser la de Donald Trump, no estam ara per filar tan prim). Segur que el metge de la novel·la de Joyce Carol Oates votaria demòcrata i el seu assassí hauria votat Trump.

D’alguna manera, a nivell humà, les dues filles pateixen el fet de tenir els pares que tenen. La filla del pare liberal se sent tot sovent deixada de banda per uns progenitors que lluiten per les seues idees aferrissadament però que moltes vegades deixen la família, sempre provisionalment, a un costat. L’activisme i la conciliació familiar mai no casen gaire bé. A l’altre cantó, la filla del pastor ultrareligiós que assassinarà el metge se sent ben protegida per la família, viu còmoda amb el seu entorn, però necessita explicar-se a si mateixa per quina raó son pare pot acabar matant una altra persona per defensar els seus principis. Ambdues s’ho passen molt malament. I ambdues necessiten trobar-se. Com, seguint el parer de l’autora, ho necessiten l’Amèrica liberal i l’Amèrica autoritària.

La nostra Europa cada vegada s’assembla cada vegada més a aquella Amèrica, amb un problema (no menor) afegit: la manca d’unitat. Mentre Amèrica forma una unitat política que constitueix un referent mundial, Europa encara viu dividida entre un cúmol d’estats que pensen més en el seu propi benefici i en les seues especificitats que no en el conjunt de la Unió. Són encara molt lluny, els Estats Units d’Europa. Farien més fàcil resoldre el conflicte a què ens estam referint? Particularment, pens que probablement sí, però de moment, ai las!, resulta del tot indemostrable.

Als confins de la Unió Europea, deixant de banda les diverses formes d’antisistemes, s’estan portant a terme dues batalles polítiques de grans dimensions: d’una banda, la batalla entre els que volen més Europa i els que en volen menys, és a dir, entre aquells que voldrien una Europa més unida políticament, amb més pes específic per sobre dels estats que la integren, i els que pensen que la Unió Europea coarta la sobirania i la llibertat dels diferents estats i que, per tant, voldrien menys Europa, una Europa ni tan sols tan ensamblada com la que tenim ara.

L’altra gran batalla es dona entre l’Europa liberal, l’Europa que aposta per la democràcia liberal, l’Europa dels drets civils i de l’obertura als altres, i l’Europa autoritària, la de les “democràcies no liberals”, la del nacionalisme d’estat, la del tancament de fronteres davant la immigració, l’Europa de la mà dura.

D’alguna manera, des del meu punt de vista, les dues Europes que he esmentat en primer lloc (la partidària de més unitat europea i la liberal) són una. Coincideixen bastant els defensors de la democràcia liberal i de la construcció europea. I, a l’altre cantó, hi ha l’Europa de la sobirania dels estats i de la «democràcia no liberal», és a dir, l’Europa dels que volen menys Europa i més mà dura. Malauradament, amb una Europa desunida no tenim tants elements com tenen a Amèrica per fer que els fills d’una Europa i de l’altra es puguin acabar trobant. Com les filles dels dos protagonistes de la novel·la de Joyce Carol Oates.