Està bé, Paco

Conscient que havia envestit alguna cosa, vaig girar cua amb la recança de saber què em trobaria. I sí, en efecte. Estesa a sobre l’asfalt estava una quissona, semblant a un cocker. Vaig pensar que l’havia mort i que l’havia de treure d’allà abans que el trànsit de vehicles aixafés el seu cos.

Als pocs segons es va aturar al meu costat un cotxe. L’home va abaixar la finestra i em va dir que havia fet la volta perquè l’havia vist i la volia agafar perquè ningú l’atropellés. No hi va ser a temps. «L’he mort jo», vaig confessar. «L’hem de treure d’allà», va contestar ell. Va ser dir això i l’animalet va alçar el cap, estabornit. «Noooo», vaig dir cap endins, sense saber si era pitjor que encara fos viu que mort. Vàrem córrer a veure com estava i vaig trucar a la veterinària del poble. «Seré a la clínica en cinc minuts», va dir ella.

Mentre jo estava paralitzat pensant com alçar la quissona sense fer-li mal, l’home va treure una flassada del cotxe, sense dubtar-ho mica va embolicar l’animal i el va posar dins del seu cotxe, sense importar-li sollar la tapisseria del seu Nissan Almera amb la sang que brollava del nas de la quissona.

En arribar a la clínica, na Cristina li va injectar un calmant, li va mirar la furga i ens va tranquil·litzar dient que pareixia que no estava rebentada per dins. Gràcies al xip de l’animal vàrem saber que es diu Lluna. Na Cristina va dir que trucaria la propietària a l’endemà, que ja era tard i no la volia espantar. L’home em va donar la mà, em va dir que es deia Paco i se’n va anar cap a casa sense saber si na Lluna es salvaria.

El migdia de dimarts vaig rebre un missatge de la veterinària: na Lluna tenia el maxil·lar i la mandíbula desfetes, però havia estat passejant per la clínica tot el matí i fent barres als gats. Que ja se l’havia emportat la propietària i que es posaria bé i podrà fer vida normal.
És un miracle que la pobra quissona es recuperi, i no sabeu com em sorprèn, perquè amb la llum del dia vaig veure que una llanta del meu cotxe estava marcada per l’impacte contra el seu nas. Imagineu com estaríeu després ratllar amb les dents una roda de cotxe? Per fer-vos una foto i penjar-la a Instagram, segur que no.

Espero que la propietària de na Lluna, si llegeix això, em perdoni. Gracies, Paco, per la teva ajuda i generositat. Gràcies, Cristina, per sortir de casa a la mala hora. Com es sol dir en aquestos casos, els veritables herois no porten capa. L’heu salvat.