El creixement dels populismes i dels nacionalismes d’estat, arreu de la Unió Europea, està posant seriosos dubtes sobre el futur d’Europa com a projecte polític. A bona part de l’Europa de l’Est, ara s’està començant a veure el pes que hi té la manca de tradició democràtica.

Durant una temporada, els diversos estats de l’Est d’Europa que havien de passar a formar part de la Unió Europea, es varen dotar d’una envernissada democràtica, per assegurar de mostrar els estàndards adequats per fer part del club europeu. Però, sota la superfície, l’autoritarisme hi continuava niant, amb la mateixa força de sempre. La tradició democràtica no és quelcom que s’improvisi, ni que sorgeixi de manera espontània.

S’ha de treballar àrduament, i generalment costa molts anys, habitualment segles, de construir. I ara estam veient com l’autoritarisme, sota formes populistes de drets, va sorgint amb força a diversos estats de l’Est d’Europa. Com si el vell comunisme s’estigués transformant en una altra forma d’autoritarisme, amb unes arrels polítiques semblants en molts aspectes. L’autoritarisme de l’Est es fonamenta, en bona part, en el nacionalisme. I, de manera bastant general, el nacionalisme radical se sol mostrar com a marcadament antieuropeista.

A la part de l’oest tenim populismes de dretes (i també d’esquerres, però molts més de dretes) que malden per un model polític prou semblant al que proposen els seus correligionaris de l’Est. I, per descomptat, tenen en comú amb ells l’antieuropeisme. La gent de Fides de Viktor Órban, els de Pàtria i Justícia de Polònia, els nacionalistes búlgars, els eslovacs i companyia tenen molt en comú amb el transformat Front Nacional de na Marine Le Pen, amb Alternativa per Alemanya, o amb el Vlaams Belang flamenc o la Lega Nord padana.

Comparteixen un discurs contrari a la immigració, una aposta pel tancament de fronteres, un perfil polític clarament autoritari i, a més a més, una crítica sense ambatges a la Unió Europea.

I no és que l’actual Unió Europea no tengui cosa per criticar. Per començar, és correcta la crítica a la manca de mecanismes democràtics, que ha estat el cavall de batalla de l’United Kingdom Independence Party (UKIP), únic partit britànic que es va mostrar clarament a favor de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea… i que va guanyar el referèndum, contra tot pronòstic. Manquen mecanismes democràtics perquè el Parlament europeu no pot actuar com a autèntic parlament d’una Europa unida, perquè els estats tenen, al cap i a la fi, l’última paraula. I la tenen perquè Europa no ha passat de ser un club d’estats. No s’ha convertit, encara, ni de bon tros, en res semblant a una unitat política.

També és del tot correcta la crítica a la burocratització de la Unió Europea. La burocràcia constitueix un autèntic càncer de l’Europa política. Sense reduir la burocràcia i sotmetre a mecanismes democràtics el paper dels “euròcrates”, no anirem enlloc. Però potser sí que cal una crisi forta perquè una majoria disposada a l’acció en prengui consciència i faci les passes necessàries per minvar tant com sigui possible aquesta xacra, que condiciona la democràcia i condiciona alhora el projecte europeu.

Com és del tot lògica la crítica que es fa a Europa com a projecte de determinades elits, que sovent deixa de banda les aspiracions populars, especialment les aspiracions de la gent que té més necessitats per cobrir. Certament, té més poder el Banc Central Europeu que no la Comissió de Drets Humans, posem per cas. Però això no seria un problema insalvable si no fos aquest, també, l’esperit de l’actual Unió Europea.

Europa serà un projecte engrescador per a bona part de la població si les polítiques europees serveixen per millorar la vida d’una majoria de la població. I no ho serà si continua sent un projecte en mans de determinades elits que l’utilitzen segons la seua conveniència. En aquest sentit, resulta del tot necessari que la Unió Europea faci seus els plantejaments de la socialdemocràcia i del liberalisme progressista, perquè la gent pugui obtenir d’Europa beneficis clars per al seu dia a dia.

Molts europeistes, avui, tenen la sensació que s’ha de produir una crisi encara més gran que no les que ha sofert Europa recentment perquè el projecte polític europeu pugui fer una passa endavant. Potser perquè l’hagi de fer per pura necessitat. Sembla encara molt lluny el vell somni dels Estats Units d’Europa. Però no l’hem d’abandonar si volem que algun dia es pugui fer efectiu.