Ara que vivim en una època de frontismes, de blancs contra negres, d’uns contra els altres, en què els punts de trobada semblen difuminar-se i les barreres fan pinta d’anar-se alçant contínuament, voldria compartir una reflexió sobre elements que ens uneixen i que hauríem de potenciar al màxim. De moment, sembla que tenim clar quins són els elements que no ens uneixen, els elements que creen una clara dissonància entre formacions i idees polítiques, que d’alguna manera, doncs, fomenten el frontisme.

No ens uneix, ben clarament, la idea d’Espanya. Mentre un vuitanta per cent de catalans voldrien un referèndum acordat amb l’Estat per decidir quin estatus polític ha de tenir Catalunya en el futur, una majoria d’espanyols consideren que el dret d’autodeterminació no és vàlid per a Catalunya i que, per tant, els catalans no tenen dret a exercir-lo. Es tracta de visions clarament contraposades. S’assemblen més el centre-dreta i l’esquerra catalanes que no el centre-dreta català i el centre-dreta espanyol (si és que existeix) o l’esquerra catalana l’esquerra espanyola. Clarament, el model territorial, el dret d’autodeterminació i tot el que tengui a veure amb la sobirania nacional, avui, al Regne d’Espanya, no uneix, sinó que, clarament, divideix.

Tampoc no hi ha un punt de connexió compartida a l’hora de pensar el model social que volem per a la nostra societat. Sembla que la dreta per una banda i l’esquerra per l’altra tenen dos models tan oposats que difícilment poden convergir.

I tot plegat porta a diferents frontismes. El frontisme de PP, Ciutadans i Vox contra tota la resta. I el de tota la resta enfront d’aquestes tres formacions polítiques. Perquè no hi ha elements comuns ni sobre la qüestió nacional ni sobre la qüestió social.

Però, certament, tenim coses en comú, encara que avui les tensions en els eixos esmentats es dediquin a difuminar-les clarament. I l’element comú, ben clarament, és l’europeisme. Si veim qualsevol acte amb dirigents espanyols, sistemàticament hi apareixen la bandera espanyola i l’europea. Abans l’europea no solia ser tan visible, però últimament sempre hi sol aparèixer. Com correspon a un estat membre de la Unió Europea. Només faltaria! Així mateix, quan veim algun acte amb dirigents catalans, sistemàticament hi ha la bandera catalana i l’europea. Si observam els actes polítics de l’independentisme català, la bandera catalana portarà un estel de la independència, dins un triangle. Però amb tota normalitat hi apareixerà també la bandera europea. Igualment, dins el coret que constitueix el disseny del logo de Ciutadans, hi apareixen les banderes catalana, espanyola i europea.

L’europea hi és, novament. Així, doncs, a Espanya hi ha una majoria europeista (si més no, nominalment), formada per PSOE, PP i Ciutadans. Vull pensar que, majoritàriament, Podem també és una formació europeista, encara que advoquin clarament per una altra Europa i que critiquin amb força el model actual de construcció europea. Molts europeistes convençuts el criticam amb igual convenciment.

Fora de l’europeisme s’hi situen els extrems: d’una banda, Vox. En els seus actes només s’hi poden veure banderes espanyoles. El nacionalisme espanyol és el seu pal de paller. Com tot el populisme de dretes (i d’esquerres) arreu d’Europa, és anteiuropeista. I, al costat català, hi tenim la CUP, també amb escàs entusiasme per la Unió Europea.
Fa uns dies ho comentàvem amb l’amic Josep Costa, vicepresident del Parlament de Catalunya. La construcció europea resulta fonamental per trobar una sortida digna a un conflicte com el que enfronta Catalunya i Espanya. Tant a Espanya com a Catalunya hi ha una majoria europeista. I tant a un lloc com a l’altre, hi ha devers un vint per cent de ciutadans que no voldrien que s’avançàs en la unitat d’Europa.

Segurament aquesta majoria europeista constitueix la clau per poder estendre els ponts del diàleg, per poder trobar-se en punts d’acord, per poder acostar posicions (des d’una àmplia divergència de punts de vista). Particularment, he compartit europeisme amb gent del PP, de qui em sent molt distant en d’altres aspectes. Per això, hauríem de dissenyar un pla seriós d’acció per Europa, que permetés desdibuixar el frontisme i ens ajudàs a trobar solucions democràtiques a conflictes polítics.