Hi ha enquestes que diuen que podria ser que el pròxim Parlament europeu tengués com a segon grup de la cambra el format per les diferents formacions europees d’extrema dreta, entre elles l’espanyola amb nom de diccionari. No es tracta d’una bona notícia, sinó tot al contrari. Certament, les èpoques de crisi, de canvi profund, solen ser terreny adobat per a l’expressió de la por, una de les pitjors companyes a l’hora d’exercitar-se en el camp de la política. La por va engendrar el feixisme i ha donat ales a tots els totalitarisme que la Humanitat ha hagut de patir, especialment aguts al llarg del segle XX.
Pens que no és hora de dedicar-se a passar les culpes dels uns als altres, tot cercant qui és el responsable (o qui són els responsables) de l’ascens dels populismes d’extrema dreta arreu d’Europa. Supòs que les responsabilitats deuen ser diverses, i compartides. Però no té gaire sentit, quan se li comencen a veure clarament les orelles al llop, que les forces de tradició democràtica es dediquin a tirar-se els trastos pel cap, en comptes de reaccionar i treballar per revertir aquesta situació, cada vegada més preocupant.
En aquest paper, voldria fer atenció sobre un aspecte que ha estat molt fàcil d’observar al llarg dels últimes mesos, potser fins i tot dels últims anys: la mutació que s’ha produït en les extremes dretes europees, tot virant de l’antieuropeisme a la proposta d’una nova configuració d’Europa. Teòricament, han passat d’una posició a una altra de diferent, però, des del meu punt de vista, no s’han mogut de la posició inicial. Encara que avui, a nivell discursiu, hagin de defensar-la d’una altra manera.
Inicialment, els populismes d’extrema dreta, arreu d’Europa, eren manifestament contraris a la Unió Europea. El Front Nacional francès de Le Pen pare proposava, de manera ben directa, que França sortís de la Unió Europea i de l’euro. Tant a França com a Holanda varen ser determinants a fer naufragar l’incipient projecte de Constitució europea no reeixit. Arreu, semblava que aquestes opcions polítiques, nítidament nacionalistes, estaven per aturar la construcció europea i, fins i tot, per tornar-la endarrere. No se sentien compromesos amb Europa.
En algun moment, emperò, degueren entendre que això els podia restar vots. Perquè, efectivament, molta gent potencialment seduïble pels seus postulats polítics també se sentia còmoda dins la Unió Europea i considerava Europa com l’espai natural dels seus respectius estats. Existia, doncs, una contradicció entre la posició política dels partits i la voluntat de continuar mantenint algun tipus d’estructura supraestatal europea. I això, evidentment, no afavoria les opcions populistes d’extrema dreta. S’imposava, per tant, un viratge.
I el viratge s’ha manifestat clarament durant aquesta última etapa. Ara les opcions d’aquest segment polític ja no plantegen que els respectius estats surtin de la Unió Europea, ni opten per la sortida de l’euro. Però sí que aposten per la preponderància del pes dels estats en aquesta Europa en construcció. Al cap i a la fi, com apuntàvem al principi d’aquesta reflexió, a la llarga el resultat podria ser el mateix. Ara mateix Europa ja pateix una feblesa considerable, que radica bàsicament en el fet que els estats hi tenen un pes excessiu, i aquest pes excessiu constitueix un llast que de vegades sembla fins i tot insalvable. Som molt lluny de la idea dels pares fundadors d’arribar a assolir els Estats Units d’Europa.
El que pretenen els populistes esmentats és que el pes dels estats encara sigui més gran, de manera que la Unió Europea constitueixi només un element simbòlic, sense cap tipus de pes polític. En cas de produir-se una recessió en el procés de construcció europea, estic ben convençut que el llanguiment del projecte europeu portaria al seu decés de mort natural.
Si Europa importàs per res els partits democristians, conservadors i liberals, cap d’aquests partits no faria aliances amb els populistes que es volen carregar el projecte d’Europa. De fet, a la major part dels països, especialment als que tenen més tradició democràtica, ja ocorre així. Però no passa pertot arreu. Passa, bàsicament, allà on Europa importa un rave.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Primum vivere deinde philosophari. Los partidos políticos deben hacer autocrítica y ver que culpa tienen de la radicalización de la sociedad, tanto por derecha como por izquierda. No se puede hacer política de espalda a la realidad de la ciudadanía, cada vez trabajos más precarios, peor vivienda, la enseñanza no prepara para el mundo laboral y por el contrario la riqueza en menos manos.