Les eleccions generals espanyoles celebrades diumenge passat han donat, a nivell del Regne d’Espanya, un guanyador previsible: el Partit Socialista. Totes les enquestes l’apuntaven com a primera força política de l’Estat. És ben clar que l’únic president del govern possible, amb els resultats obtinguts, és Pedro Sánchez. Sense haver fet res de l’altre món ha tengut uns resultats ben notables, en part per mèrit propi, en part per demèrit dels altres.

Els resultats electorals marquen clarament el mapa d’un estat trinacional. A Espanya guanya el PSOE, a Catalunya guanya ERC i al País Basc guanya el PNB. La distància entre les nacions és tan clara que, a Catalunya, el PP passa de sis diputats a una sola diputada. I al País Basc ni el PP, ni Ciutadans ni Vox no treuen cap escó. El partit que ha guanyat les eleccions a Catalunya té el cap de llista a la presó, igual que JxCAT, que ha obtingut 7 diputats. En una enquesta en què es feia valoració dels líders polítics catalans, elaborada pel CEO, dels set més ben puntuats només n’hi havia un que no fos a l’exili o a la presó: Carles Riera, de la CUP. El divorci claríssim entre Espanya i Catalunya (i també, sense gaire soroll, el País Basc) constitueix una oportunitat per regenerar la política, la democràcia i, al cap i a la fi, l’organització de la cosa pública. Si Sánchez és valent i no se’n va als braços de Ciutadans, cosa que molts dels seus electors mai no li perdonarien, té l’oportunitat de fer Història. Veurem si l’entoma o si la deixa passar.

El PP s’ha estavellat, de manera estrepitosa, tant al conjunt del Regne d’Espanya com a les Illes Balears. No sé si, just abans que en Bauzá tiràs el carro pel pedregar, algú s’hauria pogut creure, a les nostres illes, que el PP, abans d’acabar la segona dècada del segle XX seria relegat a la posició de quarta força política en nombre de vots. En un país normal (i és obvi que Espanya no ho és), Casado hauria dimitit de manera immediata. Les raons de la debacle del PP són bastant elementals: s’ha deixat arrossegar a l’extrema dreta de Vox. Les idees d’en Casado eren absolutament indestriables de les de n’Abascal, especialment pel que fa referència a Catalunya. De manera que la gent, que no vol brega de manera permanent, li ha girat l’esquena. El PP només podrà recuperar posicions si algun dia arriba a ser un partit conservador homologable amb els partits conservadors més habituals a Europa. Com que avui s’hi assembla tant com un ou a una castanya, no veig que puguin recuperar-se gaire.

Ciutadans, partit caracteritzat fonamentalment per la seua condició de ser d’extrema Espanya i autoreclamat com a liberal (cosa que no quadra gaire amb el seu nacionalisme exacerbat), s’ha beneficiat també de la desfeta del Partit Popular. Com que el seu líder ha dit per activa i per passiva que no pactaria amb Pedro Sánchez, s’ho ha posat difícil ell mateix. Però, malgrat la relativa joventut del personatge i del partit, hom ja està tan acostumat a les seues mentides que a ningú no el sorprendria un canvi radical de posició.
Finalment, hem de constatar amb preocupació que Vox hagi entrat al parlament espanyol, no amb la força que volien la majoria dels mitjans de comunicació, però sí amb prou com perquè n’hàgim de prendre nota.

El mateix dia que hi havia eleccions al Regne d’Espanya n’hi havia també al Regne de València. Hem de dir que el morellà Ximo Puig repetirà com a president de l’antic regne, previsiblement repetint govern amb Compromís pel País Valencià. No es podia demanar un resultat millor. Els valencians tendran ocasió de consolidar les polítiques que han començat durant aquesta última legislatura, i hauran parat el colp que alguns preveien inexorable. Comparativament amb les Balears, Compromís tendrà representació a Madrid, de manera que València hi tendrà veu i nosaltres la tendrem diferida (com d’habitud). El suecà Joan Baldoví el continuarem considerant una mica nostre. Com hi sentim n’Enric Morera i d’altres patriotes valencians.

Si es continua evolucionant com fins ara, veurem d’aquí a un mes quins resultats hi haurà a les eleccions autonòmiques i a les municipals. I, ep!, a les europees. Veurem, per exemple, quants vots treuen, a les illes Balears i al País Valencià les llistes europees de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras.