El paper polític de la JEC: escàndol global

Ciutadans d’una quinzena d’estats de la Unió Europea es demanen per què no hi són tots. Ja poden començar a investigar. Els mitjans de comunicació s’hi posen de seguida. De mica en mica, van descobrint que hi ha un candidat a presidir la Comissió Europea que es troba empresonat preventivament i que, sense cap sentència condemnatòria, és privat de participar en els debats polítics durant una campanya electoral en la qual és cap de llista, no a Espanya, sinó a Europa. Crec que serà a partir d’aquest moment que el paper de la Junta Electoral Central en les eleccions del 26 de maig es començarà a convertir en un escàndol global. Com està sent un escàndol global la manera que el jutge Marchena, cap de sala del número 2 del Tribunal Suprem, té de portar el judici contra els polítics i activistes culturals catalans.

El fet comentat, emperò, no constitueix més que una petita mostra, amb més ressò que no la resta, de les invervencions que està tenint la Junta Electoral Central en la campanya electoral per a les eleccions al Parlament europeu, les eleccions municipals i, a les comunitats autònomes no autònomes, també autonòmiques.
Als debats per a les eleccions al Parlament europeu, la JEC ha impedit la presència telemàtica de Carles Puigdemont, posteriorment d’Antoni Comín i, encara, d’Oriol Junqueras. De manera que les dues formacions polítiques més votades a Catalunya a les últimes europees s’han quedat sense que els seus caps de llista hagin pogut participar en el debat. Són candidats (encara que la JEC, en contra de tota normativa legal, també va intentar impedir-ho) i, per tant, tenen dret a participar en tot allò que ells (no la JEC ni el sistema judicial espanyol) considerin necessari.

Finalment, al debat de TV3 hi va anar l’amic Jordi Solé per Esquerra Republicana de Catalunya i n’Àlex Sarri per la llista de Puigdemont (Lliures a Europa). Però n’Àlex Sarri es va limitar a dir que trobava inacceptable que ni Carles Puigdemont ni Oriol Junqueras no poguessin participar en aquell debat i que, per tant, deixava en un pen drive el “minut d’or” de Puigdemont al moderador del debat, Xavi Coral. I se’n va anar. Al cap d’un minut l’audiència del debat a TV3 havia caigut prop del quaranta per cent. Els espectadors també se n’anaren, en solidaritat amb el president candidat i amb el vicepresident segrestat. La direcció de TV3 no va tenir la valentia d’emetre el missatge de Puigdemont. Sí que va emetre, emperò, el de Junqueras. Tot i això, l’emeteren al següent noticiari, i l’endemà era el més vist a tots els diaris digitals en llengua catalana.
A les eleccions municipials, la interferència de la JEC també ha estat constant, i ha perjudicat molt especialment Junts per Catalunya, que porta en Joaquim Forn de cap de llista a Barcelona. La JEC ha impedit que en Forn participàs amb normalitat en els debats que han tengut lloc entre els candidats a la batlia de la capital de Catalunya.
I encara més. Els de la JEC no en tenen prou mai a l’hora de participar activament en la campanya electoral per afavorir els partits que els cauen simpàtics i per entorpir aquells que no volen que siguin votats. A l’hora d’escriure aquestes línies, m’arriba la notícia que la Junta Electoral Central ha decidit quins mitjans poden entrevistar els candidats segrestats o exiliats i quins no. I escolt de la boca de Mònica Terribas, líder d’audiència a Catalunya Ràdio, que aquesta emissora està entre els mitjans que no podrà entrevistar-los.

Vist com va tot, només em queda un dubte: es pot dir que han set unes eleccions plenament democràtiques uns comicis en què la Junta Electoral central ha jugat clarament a favor de deteminats partits polítics i ha dinamitat, perquè té poder per fer-ho, la normal participació electoral de la resta? Quan tenguem els resultats electorals, amb tota raó ens podrem demanar què hauria passat si la JEC hagués fet el paper que li correspon legalment i no hagués interferit escandalosament en la campanya electoral.