Europa: vells imperis i noves nacions

|

Valorar:

La Unió Europea es troba, fora de tot dubte, en una etapa de grandíssima confusió. D’una banda, l’estan assetjant populismes de diversa casta i consideració, que solen tenir en comú el fet de l’euroescepticisme. L’auge dels populismes coincideix amb la sortida de la Unió Europea (a batzegades) de l’estat amb una tradició democràtica més sòlida (el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord). Juntament amb la tradició democràtica, el Regne Unit té la característica d’haver estat la metròpoli d’un gran imperi, que encara coueja a través de la Commonwealth, ben assentada a la City de Londres.

Dels estats que en formen part al continent (i illes adjacents) en podem dir que una part han estat la metròpoli d’anteriors imperis, generalment més devastats i caòtics que no el britànic, i l’altra és formada per nacions que s’han anat construint a partir del segle XVIII o XIX. Així, Espanya o França són restes d’imperis i Alemanya o Itàlia són estats de nova formació. Hi ha, així mateix, tota una còrrua de nacions que s’han convertit en estats ben recentment, i que havien estat sotmeses a un o a diversos imperis en el passat recent. En alguns casos, molt recent.

Què impedeix que la Unió Europea avanci precisament en el seu procés d’unió? Bàsicament, el fet que encara es considera que la sobirania resideix en els diferents estats membres. Això els dona una capacitat de bloqueig extraordinària, perquè les decisions no es prenen democràticament en els òrgans centrals de la Unió, sinó en organismes que estan viciats per la sobirania dels diferents estats que la integren.

Les conseqüències d’aquesta manca de capacitat operativa de la Unió Europea són nefastes. Avui dia el món està esdevenint més multilateral (assortadament) del que ho havia estat en les últimes dècades. Les decisions es prenen a molts llocs i reboten pertot arreu. Els Estats Units d’Amèrica continuen sent la primera potència mundial, però en molts àmbits competeixen (o ni tan sols poden competir) amb la Xina, o amb l’Índia, o fins i tot amb Rússia o el Brasil. Observam diverses potències emergents que es van posicionant i competint en aquest món que es va configurant. I Europa queda sense capacitat operativa, amb la competitivitat minvada i relegada a una mena de balneari del món que va creixent i que es va configurant amb noves àrees de domini.

Perquè Europa tengui aquesta capacitat operativa que ara no té ha d’estar més unida. I, paradoxalment, perquè estigui més unida ha de promoure la divisió dels actuals estats i el fet de buidar-los de sobirania. La sobirania nacional és la pedra a la sabata perquè Europa pugui competir amb normalitat en el món global. Els vells imperis s’han de treure el tuf imperial de damunt. Han d’acceptar que ja no hi ha colònies, ni sobirania nacional que hi valgui. I avançar, de l’única manera possible, cap als Estats Units d’Europa.

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.