El resultat de dijous passat, en el segon intent d’investidura de Pedro Sánchez, ve a demostrar la manca de cultura de governs de coalició que existeix al Regne d’Espanya. De fet, l’última coalició és de quan no era un regne, sinó una república: va ser el govern que va encapçalar Juan Negrín, durant la guerra civil, al final de la II República. Des de llavors, a Espanya, no hi ha hagut cap govern de coalició. I abans tampoc no és que n’hi hagi hagut gaires, que diguem. En termes generals, podem assegurar que al Regne d’Espanya no hi ha per enlloc cap cultura de govern de coalició.

Des d’un punt de vista nacional, també podem distingir entre l’Espanya estricta i les nacions sense estat. I, encara, entre dretes i esquerres, tot i que això es troba, aparentment, en procés de canvi. Certament, sembla que els governs de coalició són més habituals als territoris de les nacions sense estat que no a l’Espanya estricta, a l’Espanya castellana, per entendre’ns (emmarquem-la a les comunitats autònomes que només tenen una llengua oficial, la qual, indefectiblement, és l’espanyol o castellà).

Així, les Castelles, Madrid, Extremadura, Andalusia, la Rioja, o fins i tot Astúries o Múrcia, solen tenir governs monocolors. Ara la cosa ha canviat lleugerament per mor dels pactes de la dreta extrema, l’extrema Espanya i l’extrema dreta pura i dura. Hi ha un pacte entre aquestes formacions polítiques pioner, que ha estat el d’Andalusia, però aquest pacte ha obert la porta a d’altres. Conformarà això alguna mena de cultura de coalició entre els extremismes esmentats? Encara no ho sabem. El que sí que hem pogut observar és que els pactes entre aquests socis resulten dramàticament fràgils i que la testosterona hi fa un acte de presència pràcticament permanent. Són pactes d’una masculinitat inapel·lable, per molt que hi intervenguin algunes dones.

Fora d’això, a l’Espanya estricta, no hi ha cultura de pacte. Qui guanya les eleccions mana. I s’ha acabat el bròquil. Aquest esquema, naturalment, dins un context de bipartidisme imperant, no tenia contestació possible. Ara, emperò, el bipartidisme s’ha ampliat i la cosa s’ha complicat una mica.

Entre les nacions sense estat, podem observar, per exemple, que a Galícia, igual que a les Illes Balears o al País Valencià, quan ha manat la dreta ho ha fet en forma de partit únic (partit popular), però quan ho ha fet l’esquerra ho ha fet, exclusivament, a través de governs de coalició. A les Balears, sense sortir de casa, n’hi ha ja una llarga tradició, de governs de coalició. S’han anat alternant amb els governs del PP durant els últims vint anys. I ara, per primera vegada, el govern de coalició repeteix. Al País Basc, governs de coalició (i, encara més, mixts pel que fa a referents nacionals) s’han succeït diverses vegades (generalment involucrant-hi el Partit Nacionalista Basc i el Partit Socialista). I a Catalunya també són habituals (n’hi ha hagut d’esquerres i ara n’hi ha un amb la qüestió nacional com a amalgama principal).

Per què els governs de coalició són tan difícils a Espanya i tan relativament fàcils a les Balears o al País Valencià? Tenim dues respostes diferents a aquesta pregunta, una de pessimista i una altra d’optimista. La pessimista ens ve a dir que entre nosaltres són més fàcils els governs de coalició perquè no tenim poder. Si a les Balears tenguéssim una mica de poder, diuen els que presenten aquest punt de vista, ja veuríeu com aquest poder qui guanyàs les eleccions normalment no estaria disposat a compartir-lo, digués el que digués l’aritmètica parlamentària. Com diuen a Espanya, el govern es té o es perd, però no es comparteix.

La visió optimista ens diu que a les àrees més avançades de l’Estat hem set capaços de fer un exercici que, al cap i a la fi, a partir d’ara mateix, serà necessari pertot arreu: l’exercici d’entendre’s entre diverses formacions polítiques de cara a configurar un govern plural. Els governs de coalició, des d’aquest punt de vista, serveixen per aprofundir en la pràctica democràtica i reforcen les institucions i les societats que poden configurar-los.