Brèxit, Parlament, Johnson

Ja he escrit altres vegades en aquesta mateixa columna que consider que el Brèxit és un desastre (tant per al Regne Unit com per a Europa: alguns analistes diuen que farà més mal al Regne Unit, però també n’he llegit que, amb prou fonament, diuen que serà pitjor per a la Unió Europea). Si un servidor hagués set ciutadà britànic hauria votat a favor de continuar dins la Unió Europea. Però els britànics (traient-ne els escocesos i els irlandesos del nord) varen votar a favor de sortir-ne. El primer ministre, senzillament, vol donar compliment a allò que els ciutadans del Regne Unit varen decidir en referèndum.

El retard de l’inici de les sessions del Parlament britànic, emperò, ha causat una autèntica polseguera al Regne Unit. Fins i tot hi ha hagut diputats que han titllat el primer ministre Johnson de dictador. Els que ho fan es basen, entre d’altres coses, en el fet que la sobirania, al Regne Unit, no rau en “el poble” (sempre eteri i mal de definir), sinó en el Parlament. El Parlament és sobirà, no el poble, ni l’Estat, ni el Regne, ni res de tot això. Per això és impossible, al Regne Unit, veure parlamentaris processat (no diguem ja empresonats) sense el consentiment d’una majoria qualificada de l’esmentat parlament. Entre un jutge i un diputat, al Regne Unit, com a tota democràcia consolidada, mana el diputat, preval el diputat. Que, al cap i a la fi, és qui ha estat elegit.

Però la decisió de sortir de la Unió Europea va ser una decisió que els anglesos i els gal·lesos varen prendre votant, i el vot directe (això també és una qüestió elemental en qualsevol democràcia) està per damunt del vot dels electes. És a dir, allò que es decideix en referèndum està per damunt (i és l’únic que pot estar per damunt) de les decisions del Parlament. Només un referèndum pot modificar allò que el Parlament dictamini.

Pensant en el dilema britànic, em venia al cap la revolució que hi va fer Oliver Cromwell. Cromwell, líder del puritanisme britànic incipient (i de l’unionisme), va fer decapitar el rei Carles I, va instaurar una república i va dur a terme tot un seguit de modernitzacions polítiques sense les quals difícilment podríem entendre l’Europa moderna. La seua obra no va tenir continuació (el va succeir el seu fill, que no hi va durar, com es diu col·loquialment, ni dos telenotícies, i ell mateix fou desenterrat, executat post mortem en forma de penjament, i decapitat), immediata, però avui ningú no discuteix que constitueix una de les figures clau en la història de la Gran Bretanya i d’Europa. Que els irlandesos el maleeixin és d’allò més natural, perquè va desplegar una onada de colonialisme modern a la vella Eireann. Amb tot el que això comporta.

Certament, pens que als anglesos no hi ha europeus que els puguin donar lliçons de funcionament del sistema democràtic, i això constitueix una de les grans pèrdues de la Unió Europea, en tot aquest procés. És molt trist que Europa perdi a l’hora d’intentar constituir-se políticament l’estat amb més tradició democràtica de tots els que conformen la Unió. Ningú no en pot estar content, a la Unió Europea, d’una pèrdua d’aquestes característiques. Però aquesta ha estat la decisió democràtica dels britànics. En democràcia, la gent pot prendre decisions desencertades, i s’han de respectar (mentre no afectin els drets fonamentals de les persones, cas en el qual s’han de descartar tant com sigui possible). Això és el que intenta fer Boris Johson. Els parlamentaris, pel seu cantó, intenten també exercir la seua sobirania. Supòs, emperò, que són plenament conscients que entre un jutge i un diputat mana el diputat, però entre el parlament i la decisió d’un referèndum… hauria de manar la decisió del referèndum.

Clar que, segons com fos l’aritmètica parlamentària, sempre se’n podria convocar un de nou. A Escòcia, facin el que facin els britànics, ja han començat a posar fil a l’agulla.