A què ens obliga el nostre temps

Ho comentava amb l’amic periodista i home de teatre Vicent Tur, durant la Fira del Teatre de Tàrrega: el component social, en una gran quantitat d’obres de teatre, està retornant. El nostre temps, d’alguna manera, està marcant la forma d’encarar la relació entre els autors i la realitat que els circumda. No sé si en la poesia ocorre en la mateixa mesura (ens hi hauríem d’entretenir una mica més per poder-ho afirmar o rebatre), però no fóra estrany, tenint en compte les sotragades a què estam sotmesos, aquí i en altres llocs del nostre planeta.

A la primera cosa que ens hauria d’obligar el nostre temps, si ens permetem d’escriure opinions a través dels mitjans de comunicació, o si treballam com a comunicadors, és a no tergiversar, en la mesura en què siguem capaços de fer-ho, les coses que passen. Ja se sap que, segons qui ho observa, sis-centes mil persones en una manifestació poden ser molta gent o ser molt poca. Però no es pot ajustar la xifra a una cosa o a l’altra com si fos un xiclet: o són moltes o són poques, però no són moltes a Madrid i poques a Barcelona, posem per cas. Sis-cents mil ucraïnesos manifestant-se tenen el mateix pes que sis-cents mil habitants de Hong-Kong. O no? Dir la veritat no implica, per descomptat, coincidir amb les idees, sinó, senzillament, fer un esforç per no tergiversar les coses.

El nostre temps ens obliga, també ho pens, a un cert compromís. Per exemple, a l’hora de treballar per aconseguir que la Mediterrània deixi de ser una mar on dia a dia hi ha persones que hi perden la vida buscant un futur millor. No coincidirem, potser, a l’hora de proposar solucions. Però s’ha de treballar honestament per buscar-les. Entenc que la situació actual és insostenible, i que hi ha corresponsabilitat entre les dues ribes de la nostra mar a l’hora de trobar una sortida. Al meu modest entendre, la sortida passa perquè Europa col·labori, en la mesura de les seues possibilitats, en el desenvolupament de la riba sud, i més sud enllà. I perquè continuï sent terra d’asil per a aquells que busquen fugir de la persecució política, per exemple. Correlativament, s’ha de treballar perquè les condicions de vida siguin cada vegada més favorables, al sud de la riba, i perquè continuem rebent gent al nord, sense murs de contenció que no van en absolut amb la nostra manera d’entendre la construcció d’un futur comú.

Com ens obliga, entenc, a comprometre’ns amb la construcció europea en un moment en què aquesta es troba malmesa, per sotragades diverses. I ens obliga a treballar perquè aquesta construcció política es faci sobre les bases d’uns valors compartits, que, en etapes defensives, no sempre esgrimim com tocaria.

El nostre temps continua obligant-nos a treballar perquè les Illes Balears tenguin el reconeixement que es mereixen, de cara a equilibrar coses tan absolutament necessàries per al benestar de la gent com ara el finançament autonòmic adequat. No es pot treballar honestament per al futur de les Balears sense implicar-se en la batalla per aconseguir més poder polític propi i més capacitat de decisió en mans de les nostres institucions.

Finalment, entre moltes altres coses, crec que el nostre temps ens obliga a desdramatitzar algunes coses que hi ha tendència a veure dramàticament. Vaig riure molt, en llegir la proposta de Vox d’entrar a les aules dels instituts de les Illes Balears per comprovar si s’està adoctrinant o no. La proposta és esperpèntica, i només buscava sortir als diaris. Però, per part meua, no hi ha cap problema. Són convidats a les meues classes. Potser s’espantaran si veuen un mapa del domini lingüístic català (mapa que som especialment partidari que els meus alumnes tenguin ben clar), o si senten la meua interpretació del que suposen per a la llengua catalana determinats fets històrics… Però no podran demostrar que res de tot això no s’ajusti a una recerca honesta de la interpretació dela realitat.

En fi, que no podem estar parlant de floretes quan moltes conquestes socials, llibertats aparentment consolidades i valors compartits s’estan posant en qüestió contínuament, tant en la pràctica, com, últimament, també en el discurs.