Dia europeu de les llengües

Avui, dins la política lingüística europea, tenim com una mena de separació clara en llengües de dues divisions diferents. D’una banda, hi ha les, diguem-ho amb un símil futbolístic, llengües de primera divisió, és a dir, les que són oficials dels estats membres i, així mateix, oficials de la Unió Europea. I, de l’altra, tenim una mena de segona divisió, integrada per les llengües que pretén protegir la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM). A llocs com Eivissa, ja ens podríem donar per satisfets si es complís la CELROM. Encara en som molt lluny, del ple compliment de la Carta,, entre nosaltres. Si es complís, si s’atengués al cabdal comunitari i constitucional, hi hauria indiferentment judicis en català i en espanyol, i tothom sabria les dues llengües amb tota naturalitat. Així mateix, el compliment de la Carta implicaria que no es veurien conculcats els drets lingüístics dels catalanoparlants davant ningú (incloent-hi, posem per cas, les forces de l’ordre, que, de manera generalitzada, haurien de dominar la nostra llengua). He escrit “haurien” i toca dir “han de”, perquè les autoritats espanyoles han signat la CELROM i, en tant que estat membre, és d’obligat compliment per al Regne d’Espanya.

Modestament, duc alguns anys treballant en el projecte d’aconseguir crear una Agència Europea pel Multilingüisme. En vaig fer una primera proposta, que va ser derrotada al Parlament europeu, en el meu informe titulat “Un nou marc per a la diversitat lingüística a la Unió Europea”. L’informe, malauradament, va ser esporgat d’algunes de les propostes que hi presentava, entre elles la de bastir l’esmentada agència.

Posteriorment, emperò, hem continuat els esforços per dur-la endavant, treballant primer en el marc de l’Aliança Lliure Europea (ALE) i, posteriorment, teixint suports (molt diversos, per cert) amb d’altres partits europeus, organismes i institucions vinculades amb l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües i amb el manteniment de la diversitat lingüística.

La idea és ben senzilla: es tracta de superar aquesta dualitat (que trob odiosa) entre llengües oficials de la Unió i llengües “regionals” o “minoritàries”. En aquest sentit, la classificació de la llengua catalana és escandalosa (amb més parlants, més pes universitari i més presència acadèmica que la meitat de les llengües oficials de la Unió Europea, la nostra no té aquest reconeixement), però entenc que les llengües que necessiten més protecció, en ares del manteniment de la diversitat, són les que tenen menys parlants, les que es troben fins i tot en perill de desaparèixer. Llengües com l’occità, el sard, l’arpità, el bretó, el ladí o el furlà han de ser tractades de manera exquisida. Trob més greu que un professor no imparteixi les classes en occità a Narbona, en arpità a Lió o en furlà a Udin que no que algú no les faci en català a ca nostra, per entendre’ns. L’Agència Europea pel Multilingüisme permetria superar aquesta dualitat, i avançar en el camí d’una política lingüística comuna de la Unió Europea. Els objectius serien, fonamentalment, el manteniment de la diversitat lingüística i la consecució de l’objectiu d’uns ciutadans europeus plurilingües, que, d’acord amb l’Estratègia Europa 2020, siguin capaços de funcionar amb normalitat almanco en tres llengües: la seua i dues més.