Opinión / Bernat Joan i Marí

Europa i els seus afers

|

Valorar:

Un dels aspectes que més sorprèn en l’Europa sense nord que ens ha tocat viure és la manca d’afermament en les pròpies conviccions i en els propis valors de bona part dels líders europeus. Anem, per exemple, al Parlament europeu. El Parlament europeu té l’obligació de vetllar perquè tots els parlamentaris puguin exercir els seus drets sense cap tipus d’entrebanc que els contravengui. Fa unes setmanes, vaig escriure, en condició d’antic membre del Parlament, al president David Sassoli una carta recordant-li que té l’obligació, en primer lloc, d’aconseguir que tots els parlamentaris elegits puguin seure el seu escó. Aquest principi, des del meu punt de vista, està totalment per damunt de les legislacions i de les disposicions específiques de cadascun dels estats membres. Recentment, l’advocat de la Unió Europea ha dictaminat (en dictamen no vinculant, contràriament al que ocorrerà amb el que dictamini el Tribunal de Luxemburg) que «la condició d’eurodiputat s’adquireix des del moment en què hom és elegit pels votants, i resulta, per tant, prèvia a qualsevol requisit que puguin disposar els estats membres». El text respon a una «qüestió prejudicial» posada pel magistrat Marchena en relació a la immunitat parlamentària de l’eurodiputat electe Oriol Junqueras. Resulta més que evident que, si d’aquí a aproximadament un mes el Tribunal de Luxemburg diu el mateix que l’esmentat informe, Espanya haurà de reconèixer la immunitat parlamentària d’en Junqueras i haurà de facilitar que ocupi normalment el seu escó al Parlament europeu. La sentència, així mateix, pot tenir un efecte col·lateral immediat per a dos eurodiputats més que tampoc no han pogut ocupar fins ara el seu escó: em referesc, naturalment, a Carles Puigdemont i a Antoni Comín. Naturalment, en la meua carta, em vaig queixar al president Sassoli del fet que dos milions i mig d’europeus no tenim els nostres representants electes representant-nos al Parlament.

De moment, per a la Unió Europea tot el que està ocorreguent en relació a la qüestió catalana sembla que tampoc no és res que els concerneixi. I això resulta molt sorprenent, perquè, de la repressió que Espanya està aplicant a l’independentisme català se’n deriven, contínuament, vulneracions del dret europeu, dels valors fundacionals de la Unió Europea, d’això que ells mateixos reclamen com a valors compartits. A la majoria dels estats membres de la Unió Europea, no existeix el delicte de sedició. Alguns d’aquests estats membres (Alemanya, per exemple) exposen ben clarament que han tret aquest delicte del seu ordenament jurídic perquè el fet de mantenir-l’hi és «antidemocràtic». No hauria de fer res, per exemple, la Comissària de Justícia perquè els pocs estats que encara mantenen aquest delicte el treguin, més prompte que aviat, dels seus respectius ordenaments jurídics? A Espanya es pot jutjar i condemnar tota una colla de dirigents polítics per un delicte que no està contemplat a la legislació de la immensa majoria d’estats membres de la Unió Europea. I la Unió Europea no fa res per posar-hi remei.

Encara més evident resulta la derivada de la repressió (fins ara totalment infructuosa) del Tsunami Democràtic. Intentant carregar-se aquest moviment social català (en el qual estan involucrats gairebé mig milió de persones), s’ha dut a terme el «colp d’estat digital», que permet al govern tancar pàgines web i bloquejar xarxes informàtiques sense intervenció judicial, sempre que «l’interès nacional» ho requereixi. Es tracta, probablement, de l’atac més dur contra la llibertat d’expressió que ha tengut lloc al Regne d’Espanya des del principi de la transició a la democràcia. Idò bé, Europa continua muda, davant aquesta disposició «interna» de l’Estat espanyol. Però, la pregunta resulta del tot òbvia: podem considerar una qüestió interna l’atac a un dels valors bàsics de la Unió Europea com és la lliberat d’expressió? Si Espanya coarta la llibertat d’expressió, ens continuam trobant davant un «afer intern»? Si Espanya pot condemnar per «sedició», ens trobam davant un «afer intern»?

S’ha dit que la qüestió catalana està posant Espanya davant el mirall. Pens que és ben veritat. Però, a hores d’ara, la cosa ja va molt més enllà. No només hi està posant Espanya, sinó que hi està posant Europa. Una Europa que pot permetre que hi hagi presos polítics dins les seues fronteres, amb un parlament que pot tolerar que hi hagi parlamentaris elegits democràticament que no puguin seure al seu escó i participar en els seus debats, amb estats membres que poden tancar webs com si fossin a la Xina, només pot acabar en descomposició. Perquè tot allò que li dona sentit s’està esmicolant sense que les elits europees, sense que els dirigents europeus facin res per evitar-ho.

Tot plegat només es podria revertir agafant el bou per les banyes (sia’m permesa l’expressió) i obligant el Regne d’Espanya a assumir els valors compartits i a amotllar-se a maneres de fer democràtiques i justes, fora del tardofranquisme que, amb excursió del Caudillo inclosa, sembla que cada vegada ho impregna tot més.

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.