L’europeisme de la dreta espanyola (i d’una part de l’esquerra) era tan epidèrmic que ha bastat que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictaminàs que els eurodiputats ho són perquè hom els elegeix (i no perquè prometin cap constitució, ni per cap altra formalitat imposada per un estat membre) perquè ja hi hagi començat a haver dirigents que parlen d’Spexit» (ço seria, de la sortida d’Espanya de la Unió Europea). Havia començat, fa mesos, l’eurodiputat del PP González Pons proposant que Espanya deixàs de formar part de l’Espai Shengen. Una decisió incòmoda d’un alt tribunal europeu ha bastat perquè l’europeisme de determinats dirigents s’hagi dissolt com un terròs de sucre dins el cafè. Lamentable, però altament significatiu.
No podem descartar mai que aquests efluvis antieuropeistes vagin a més, sobretot a mesura que vagin caient les sentències dels tribunals europeus en relació al procés d’autodeterminació de Catalunya. És en aquestes circumstàncies, i davant aquests fets, que el nacionalisme espanyol es mostra més tancat (i, per tant, més especialment virulent). La qüestió, al cap i a la fi, és veure si entre la major part de la societat espanyola primarà el fet que treballar per la incorporació plena d’aquesta societat a la Unió Europea, o si, contràriament, primaran els suposats «interessos nacionals» (del nacionalisme espanyol). A hores d’ara, em fa tot l’efecte que, malauradament, el nacionalisme espanyol encara és molt més potent que no l’europeisme.
Ara com ara, una suposada sortida del Regne d’Espanya de la Unió Europea pot semblar ciència-ficció. Però tenim a l’abast tot un seguit de senyals profundament alarmants que apunten en aquesta direcció. El més clar de tots és l’ascens de l’extrema dreta antieuropea (tercer partit polític a les Corts espanyoles, gràcies al suport que li han donat i a les facilitats que li han brindat tant els principals partits polítics com la majoria de mitjans de comunicació, fet absolutament insòlit a Europa). Qui ens pot assegurar que la rebrotada del nacionalisme espanyol (mai no apaivagat) no portarà una onada d’antieuropeisme com les que s’han viscut en etapes no tan allunyades de la nostra història?
Una hipotètica sortida d’Espanya de la Unió Europea seria catastròfica per a tothom, però ho seria potser d’una manera encara més especial per a les àrees més dependents d’Europa, i, per tant, i fonamentalment, per a les àrees turístiques. A les Illes Balears res que s’assembli a la sortida de la Unió Europea, o a l’afluixament dels llaços que hi anam estrenyent, seria senzillament un desastre. Ho seria des d’un punt de vista polític i cultural, però, sobretot, ho seria des d’una perspectiva econòmica. Ho apuntava clarament en Joan Ribas Tur (DI, 27-12-2019), un dels economistes que més hi toca, en els seus articles divulgatius.
Si la cosa anàs per aquest camí, les Illes Balears només ens podríem defensar d’una manera clara intentant fer valer la nostra identitat, i la nostra voluntat de ser com a país. Podríem fer, idò, de la necessitat virtut. La manera de mantenir les Balears dins la Unió Europea, en el supòsit que Espanya en sortís, seria apel·lant al nostre dret d’autodeterminació, exercint-lo i constituint-nos en un nou estat d’Europa (federat o no amb algun altre, segons com vagin les coses). Per això no estaria malament que, ni que fos d’una manera preventiva, el Parlament de les Illes Balears sol·lictàs un dictamen al Tribunal de Luxemburg sobre si el Dret d’autodeterminació seria aplicable o no a les nostres illes. Una vegada es tengués el resultat d’aquest dictamen, podríem saber si una hipotètica amenaça de sortida d’Espanya de la Unió Europea podria comportar, paral·lelament, una amenaça de sortida de les Illes Balears del Regne d’Espanya. Tot plegat sembla bastant lògic, especialment si tenim en compte que cap construcció humana (i els estats ho són, i la Unió Europea ho és) no pot resultar eterna ni immutable.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Es gracioso que precisamente Usted hable de desastres económicos de una hipotética salida de España de la Unión Europea por no estar de acuerdo en estas decisiones, -yo tampoco lo estoy-, y pase de puntillas en el aspecto central y del que Usted es principal agitador y hasta podría decirse, responsable: el desastre que traería a todos y que de hecho, está en parte trayendo ya el mal llamado procés de secessió. Y no nos olvidemos que todo esto deriva de unos delirios nacionalistas basados en complejos de superioridad. El catalán independentista ha mostrado siempre un desprecio a la par que odio por otras personas que no sean iguales a ellos atreviéndose incluso, a asegurar, en esas confesiones que a uno le hacen en las que el subconsciente colectivo habla con un: es que los catalanes somos más europeos que los españoles. Toma ya.