Com fan tots els estats cada cinc anys, el Regne d’Espanya s’ha examinat davant l’ONU sobre el respecte dels drets humans dins el seu territori. El mateix dia, el president Sánchez ha reivindicat a Davos, davant la crema de l’economia mundial, que «Espanya és una democràcia». I Democracy Index, una publicació de The Economist, ha dit, sobre la sentència del Tribunal Suprem als líders catalans que «tot i que la sentència compleix la lletra de la llei, els llargs períodes de presó per als polítics electes amb càrrecs de sedició no caben en l’esperit de la democràcia». Que la llei espanyola, per tant, és contrària «a l’esperit de la democràcia». Sobre l’ús de la Justícia per afrontar qüestions polítiques, el mateix índex sobre democràcia ens diu: «Amb una resposta excessivament legalista a l’hora de tractar la qüestió catalana, les autoritats espanyoles han mostrat una alta de confiança per a abordar l’afer mitjançant un diàleg polític i un debat obert, cosa que debilita les seves credencials democràtiques en aquest procés».

Però bé, se’m podrà objectar, The Economist no és l’ONU. Certament. Anem a veure què ha ocorregut en aquest àmbit internacional. L’intenacional per excel·lència. Actualment forment part de l’ONU 193 membres. El Regne d’Espanya, com ja hem apuntat, exactament igual que tots els altres estats que formen part de l’ONU, és examinat cada cinc anys, en relació al compliment dels Drets Humans en el seu àmbit. Idò bé, l’any 2010 hi va haver 55 estats que varen intervenir en el debat sobre Espanya. L’any 2015 la xifra va augmentar considerablement: ja varen ser 88. I l’any 2020 han set… 117! Sort que l’ambaixador d’Espanya no hi veu cap indici preocupant!

De les intervencions, em permet de comentar les que particularment trob més sucoses: les de Bèlgica, el Japó, el Canadà, Islàndia i Suïssa. Particularment, la que trob més contundent de totes, per inassumible, ara mateix, per l’Estat espanyol, és la del Japó. L’ambaixador del Japó a l’ONU proposa, de manera indirecta però també inequívoca, que es posin el llibertat els presos polítics.

El Canadà fa una proposta que, des del meu punt de vista, en aquesta nova legislatura, ja haurien d’haver dut a terme alguna iniciativa per posar-hi remei: es tracta de la derogació de la Llei de Seguretat Ciutadana, també anomenada Llei Mordassa. Segons l’ambaixador del Canadà, aquesta llei permet la vulneració dels drets humans, i deixa sense defensa les persones a les quals se’ls aplica. No forma part, per tant, d’allò que en podríem considerar un entorn plenament democràtic.

Bèlgica s’expressa en la mateixa línia, però una mica més generalista i aprofundida: el seu ambaixador expressa la necessitat que Espanya canviï el seu Codi Penal, per tal de poder-lo adaptar adequadament a la defensa dels drets de tots els ciutadans. Ens podria tranquil·litzar una mica el fet que la ministra de Justícia del govern liderat per Sánchez opina igual. Però ens intranquil·litza el fet que la guerra entre els jutges espanyols i els polítics catalans ja s’ha generalitzat, i ara afecta igualment els polítics espanyols.

Un grapat d’estats, entre els quals la intervenció més vehement ha vengut d’Islàndia, alerten sobe la violència policial. Avisen que, en aquests darrers anys, els diferents cossos policials han exercit la força d’una manera inadequada, i adverteixen que els seus comandaments, i els responsables polítics i judicials han de dur a terme les accions necessàries per evitar que aquests abusos es continuïnt produint.

I, finalment, d’entre les intervencions que hem escollit, Suïssa proposa «eliminar la pervivència del franquisme», el mateix dia que la mesa del Senat insta el senador valencià Carles Mulet, de Compromís pel País Valencià, a canviar una pregunta en què es qualificava el dictador de «genocida», i li demanen «respecte». La mesa presidida per la socialista Llop posa tot el focus en la pregunta suïssa. I li dona la raó.

Els dèficits democràtics d’Espanya posen en posició de debilitat el conjunt de la Unió Europea, especialment quan reclama respecte als drets humans a d’altres indrets del món. Que la UE es queixa que a Rússia tanquen rapers, Moscou respon que Valtònyc també és a l’exili. Que la UE diu que la Xina tanca dissidents polítics, a Beijing diuen que la majoria no tenen condemnes tan dures com en Junqueras. Que la UE es queixa que a Turquia persegueixen els kurds, a Ankara diuen que dins Europa també es persegueixen els catalans i els bascos. Per a Europa, més que mai, és d’imperiosa necessitat posar ordre a Espanya.