Opinión / Bernat Joan i Marí

Rosalía i Arrimadas

|

Valorar:

El gest de la cantant Rosalía a la festa de lliurament dels premis Grammy, a Los Angeles, demostra fins a quin punt la normalitat ens pot donar a conèixer al món. I, correlativament, fins a quin punt el fet que la nostra llengua i la nostra cultura siguin aquestes grans desconegudes internacionalment parteix de l’existència dels nostres complexos. Estam acomplexats i, per això mateix, no ens mostram amb naturalitat com som, quan ens trobam en àmbits que ens resulten mínimament estranys. De vegades, els gestos són tan senzills com agrair als teus pares el que fan per tu amb la llengua en què tu parles amb ells. Això va fer na Rosalía, al lliurament dels prestigiosos premis musicals. La qüestió és que, en el moment en què Rosalía va utilitzar el català, hi havia milions i milions de telespectadors, arreu del món, escoltant-la. I que moltes televisions varen explicar, posteriorment, que la cantant havia agraït el premi en anglès, en català i en espanyol. El català, per primera vegada, va ser present en una gal·la com aquella.

Com alguns periodistes nostrats apuntaven l’endemà, el gest de Rosalías va contrastar brutalment amb el comportament dels catalanets que varen recollir algun Goya. A la celebració de lliurament dels premis del cinema espanyol, no hi va haver cap català que tengués un gest elementalíssim com el de na Rosalía. Els agraïments varen anar tots en «román paladino», no fos cas que l’amo es posàs nerviós.

Vaig ser conscient de la integritat de la cantant del Vallès no quan va cantar el seu gran èxit en llengua catalana («Fucking money man»), sinó quan vaig rebre la seua fotografia mostrant el clàssic medieval «Flamenca», traduït i amb edició a càrrec de n’Anton Espadaler, segurament el nostre medievalista viu més destacat, professor a la Universitat de Barcelona i estiuejant habitual de Sant Agustí des Vedrà. Perquè na Rosalía coneix la cultura catalana, en forma part, n’està impregnada, i la viu amb tota la naturalitat del món.

I, mentre la cantant vallesana portava la llengua catalana al capdamunt de la celebració de la música llatina, na Inés Arrimadas alertava sobre el «contagi», com si d’un coronavirus es tractàs, del procés independentista català al País Valencià i a les Illes Balears. Quin contrast de civilització!

N’Arrimadas, aspirant a líder del Partit de l’Odi, ha fet tot el que ha pogut perquè el país que la va acollir desaparegui sota la bota colonial del seu país d’origen. I, perquè això es produeixi, no dubta en cap moment a trair la veritat, sembrar zitzània allà on faci falta, dir mentides, atacar les persones, posar la gent a la diana, denunciar davant la justícia colonial, articular querelles, pegar pedrades dialèctiques, convertir un grup parlamentari en una colla d’energúmens que deixarien els hooligans britànics com unes autèntiques germanetes de la caritat... Certament, la barbàrie es mostra ben clara. I la civilització també. La civilització, de vegades, senzillament, consisteix a ser un mateix, sense entrebancs, lliurement, desacomplexadament, serenament. I la barbàrie consisteix a que tu no puguis ser cap d’aquestes coses.

Els del Partit de l’Odi poden fer tot el que fan perquè desconeixen la Història, no llegeixen (i no els interessa llegir), tenen una formació escassa, han empollat molt a la universitat però no han entès res, poques idees ocupen la seua cervellera (i, com deia el gran Lluís-Vicent Aracil, no hi ha res pitjor que tenir només una idea i que aquesta sigui equivocada) i estan disposats a donar-ho «Todo por la pàtria», encara que no sàpiguen què és això de la pàtria ni els interessi per res.

I tant, Inesita, i tant que treballarem, al País Valencià i a les Illes Balears, perquè les espurnes de dignitat que ha anat mostrant Catalunya es puguin mostrar també, en un futur que esperam que no sigui gaire llunyà, als nostres antics regnes! Ens hi comprometem. Farem tot el possible perquè la llengua catalana hi ocupi el lloc que li pertoca, que, com diu el nostre Estatut d’Autonomia, és el de «llengua pròpia» del país. Farem tot el possible perquè l’educació estigui cada vegada més autocentrada i al servei de la nostra gent. Farem tot el possible per anar-nos fent majors d’edat, per anar-nos emancipant. I ho farem amb l’alegria que mostren jóvens com na Rosalía, que triomfen al món i que no han de llepar cap cul per trobar-se al capdamunt de la piràmide de l’èxit.

Comentar

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Bernat
Hace un mes

Gràcies per censurar-me el comentari, per sort veig que no sóc l'únic que pensa igual respecte en aquest gran "articulista" de prestigi. Abraçades i petonets.

Valoración:0menosmas

Toni Marí Ribas
Hace un mes

Mentres hagi bambus haurà espabilats

Valoración:4menosmas

Montse
Hace un mes

“Todo por la pàtria” diu el Bernadito. Aprèn a escriure primer. Tu si que ets un autèntic llepaculs.

Valoración:5menosmas

Carles
Hace un mes

El que s'emancipa és el que se'n va de casa dels seus pares però no es queda amb la casa. Així que busca't un país, BALEARS és una regió d'Espanya. Espavilat.

Valoración:6menosmas

Oriol
Hace un mes

Bernat, tu si que ets l’escriptor de l’odi. Supremacista. Els “Països Catalans” NO existeixen.

Valoración:4menosmas

Joan Miró Font
Hace un mes

Que ses sigles aeroportuàries d'Eivissa siguin EVS i no IBZ

Valoración:-4menosmas

El Llanera solitario
Hace un mes

Como usted bien ha escrito, dio las gracias en inglés, en catalán y ostras,, también en castellano,, igual en vez de agradecérselo tendríais que aprender de ella , o sino,, seguiréis estando malamente...

Valoración:2menosmas

For72
Hace 2 meses

Deixa de fumar!

Valoración:8menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1