Opinión / Joan Pons Torres, historiador

Es català d’Eivissa i Formentera

|

Valorar:

A finals de febrer, es sindicat de professors PLIS. Educación, por favor denunciava que es Govern balear havia imposat per decret sa forma correcta de parlar es català. Es 24 de maig de 2019, es Consell de Govern va aprovar es criteris d’estil que estan replegats en es Llibre d’estil del Govern de les illes Balears, 2 edició, decidint «prescriure s’aplicació d’aquests criteris a tots es òrgans i unitats administratives de sa Comunitat Autònoma i de ses entitats que depenen d’ella».

Es llibre d’estil des Govern no es limita a recomanar normes generals de redacció com qualsevol altre comunitat, sinó que té com a objectiu «marcar quines són ses normes gramaticals i lèxiques a aplicar des català de ses Illes Balears». Enfora de potenciar s’ús des mallorquí, menorquí i eivissenc, condemna ses nostres modalitats insulars a s’ostracisme i a sa desculturització, arribant a prescriure, com assenyala PLIS, que no s’han d’emprar mai ses formes no reforçades des pronom feble baleàric o s’article salat. Sa pregunta és: ¿per què no?

Brauli Montoya a Normalització i estandardització reconeix que es català estàndard té una doble funció: per una banda, sa de reduir ses diferències dialectals i unificar (homogeneïtzar) sa llengua. Per s’altra, marcar diferències respecte es castellà. Lluís Vicent Aracil, considerat es pare de sa sociolingüística catalana, reconeix a Papers de sociolingüística que un estàndard implica sacrificar formes dialectals riquíssimes i antiquíssimes a canvi que sa llengua arribi més enfora i siga emprada per més persones.

En es llibre En defensa des mallorquí, Joan Font Rosselló cita a Jaume Corbera com un des pocs lingüistes de sa UIB que ha criticat s’excessiva estandardització de sa llengua a Balears: «Mantenir la riquesa sinonímica dins la llengua i rescatar les nostres maneres de dir tradicionals no es pot veure mai com una concessió al localisme o al folklorisme, ni molt manco al gonellisme. No es tracta, de cap manera, de fomentar el particularisme, sinó, senzillament, de reconèixer i valorar les particularitats que històricament ens han caracteritzat» deia Corbera a un article titulat «Represtigiar les modalitats». A un altre publicació més recent, Corbera apostava per «uns llibres de text en català normatiu correcte, usant el lèxic illenc característic i les nostres expressions més típiques, i emprant les nostres formes verbals tradicionals, ¿són un atemptat contra la unitat de la llengua? És evident que no; ben al contrari, la reforcen (…)».

Ja ho va dir Llorenç Lafuente Vanrell defensant es menorquí a l’any 1927: «Si algo hay que hacer para pulirlo y darle posibilidad literaria, no debe ser en el sentido de borrar y desvanecer sus especiales condiciones para sumarlo y fundirlo a la gran masa catalana, donde pierda su peculiar estilo y sus modalidades singulares en holocausto servil a una lengua que no ha menester este tributo para ser interesante. Esto equivaldría a querer introducir aquí una lengua nueva. Puestos, en todo caso, a elevar a esferas de arte nuestro lenguaje dialectal, venimos obligados a rechazar toda ingerencia fundada en afinidades remotas. Nos toca mantener nuestros fueros y singularidades lingüísticas, porque sería traicionar el espíritu de la tierra someterlo a normas que le imprimiesen un modo de ser extraño y le alejasen de la comprensión popular. Desgraciadamente, la mayor parte de los que han querido ostentar en Cataluña la representación literaria del habla menorquina la han sometido y plegado de tal modo a la lengua catalana que han causado la decepción de sus oyentes o lectores, pues no hablando ni escribiendo en catalán ni en menorquín, han dado a luz productos híbridos que no han satisfecho aquí ni allá».

Ramon de Andrés exposà una cita brutal d’A. Brun a sa seua conferència magistral pronunciada a sa Universitat de León es 10 de desembre de 1997, on deixa ben clar quin és es futur que li espera a una llengua que no s’escriu: «Una lengua es un dialecto que ha triunfado; un «patois» es un dialecto que se ha degradado (…). El dialecto degenera cuando deja de escribirse, al no escribirse ya se diversifica en múltiples variantes, disolución que se precipita cuando las clases llamadas superiores dejan de utilizarlo en el uso oral para adoptar una lengua común».

Es propis catalans com n’Aracil reconeixen que amb un estàndard centralista es dialectes estan condemnats a desaparèixer, ja que aquest va influenciant en sa manera de parlar de ses persones fins que, a la llarga, els acaba substituint. Cosa que no passaria, per cert, si a Balears creàssim un estàndard autònom com han fet es valencians per normativitzar, promoure i protegir es valencià. D’aquesta manera es ciutadans de ses Balears podríem escriure en ses modalitats insulars, entendre-mos amb catalans i valencians, sense renunciar a ses nostres particularitats lingüístiques. Sense renunciar a que es dia de demà es nostros fills i néts segueixin parlant s’eivissenc des seus pares i majors.

Sa nostra llengua té mala ferida a ciutats com Palma o Eivissa, on es jovent parla cada vegada més es castellà. Però s’eivissenc no sobreviurà si feim servir ses formes barcelonines per registres formals i oficials en comptes de ses nostres formes insulars. Quan sa majoria de boixos ja diuen i escriuen jo sóc i no jo som, jo tinc i no jo tenc, si jo cantés i no si jo cantàs, jo estimo i no jo estim… ¿quin «català d’Eivissa i Formentera» deixarem a ses pròximes generacions, si no feim res per sa seua preservació?’

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Sant Pere
Hace un año

Un article d’opinió, no un article amb evidències i fonamentació. El terrible és que és docent.
Valoración:1menosmas

Pagès
Hace un año

S'historiador amb un 3 de selectivitat donant lliçons! Avam si queda per Eivissa i Menorca es salva d'aguantar-lo! Quin cap de fava! xD
Valoración:5menosmas

Javier
Hace un año

Totalmente de acuerdo, pero como en tantas cosas somos minoría.
Valoración:-2menosmas

Robustiano Cipotón
Hace un año

Dígaselo al Sr. Bernat Joan, uno de los mayores exponentes y responsables de la invasión del catalán excesivamente estandarizado. Cuando se lo dije en un comentario se reía, supongo, que de sus propios conciudadanos y antepasados. No hay nada peor que la endofobia.
Valoración:0menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1