Confinament i cohesió social

Però la pandèmia tendrà moltes altres derivades. Per exemple, pens que podrà donar el tret de sortida a estudis ben interessants en el camp de la Psicologia Social. Els humans som éssers relacionals, éssers socials, «politikon zoon», bèsties d’àgora i de carrer. Fer front a una pandèmia comença, com convenen tots els epidemiòlegs, pel confinament. Fa falta que es redueixin al màxim els contactes entre persones, que hom resti a casa i que s’hi estigui sense tractar amb ningú i movent-se tot just el mínim imprescindible per a la supervivència (o per mantenir a ratlla els nervis del ca, i d’un mateix). Com afectarà el confinament la nostra psicologia, tant individual com col·lectiva?

Un dels camps que ha estudiat, al llarg de dècades, la Psicologia Social, ha estat la relació entre l’espai i l’agressivitat. Com aconsegueixes que grups de persones, de vegades relativament extensos, convisquin en espais sovent molt reduïts durant un temps llarg (un mes pot ser una eternitat) sense que això els afecti psicològicament? Augmentaran les agressions? Tendrem un repunt de la violència de gènere? Com ho portaran, les persones que hagin de conviure confinades amb el seu agressor? Aquí s’obrirà tot un camp d’anàlisi que serà molt interessant a posteriori, quan tot ja hagi passat i puguem començar a analitzar les coses amb un mínim de perspectiva.

I llavors encara tendrem un altre problema al qual haurem de mirar de donar solució de la manera més enginyosa (i humana) possible: la crisi econòmica que es derivarà de la pandèmia. Pensem que haurem aturat durant un temps pràcticament tota l’activitat econòmica al Planeta. O, com a mínim, un percentatge molt important. La recessió serà un fet. La pèrdua de llocs de treball també. La ral·lentització, també. I haurà vengut, sense que l’hàgim buscat d’una manera planificada, el decreixement. Almanco durant un temps. Això tendrà unes conseqüències a les quals ja ens hauríem d’estar anticipant. Pensem, per un moment, en l’impacte que la situació econòmica que es preveu pot tenir en la majoria dels fixos discontinus. Pensem en l’impacte d’aquest fet en un lloc turístic com Eivissa, o com el conjunt de les Illes Balears. Com se les apanyaran, les persones que viuen de treballar durant sis o set mesos a l’any? Què ocorrerà, amb aquells que, a l’inici de la temporada vinent, faci un any i mig que no poden tenir feina?

D’una crisi econòmica greu sempre se’n deriva, inevitablement, un augment de la conflictivitat social. El conflicte social es pot enfocar de dues maneres diferents (moltes vegades fins i tot cal combinar-les): d’una banda, amb mesures per pal·liar-lo, és a dir, per afluixar les corretges que l’han provocat. I, de l’altra, amb mesures repressives davant aquells que vulneren les normes que guien la nostra convivència col·lectiva. La repressió no sol solucionar el problema, sinó que generalment contribueix a fer-lo més gran, a intensificar-lo. Per tant, hauríem d’estar treballant, ja, de manera activa i proactiva, buscant la forma de pal·liar tant com sigui possible els efectes de la crisi econòmica que ja tenim a les portes.

Fa una dècada els poders públics varen córrer a salvar el sistema bancari, insuflant-li unes quantitats astronòmiques de diners perquè no fes fallida. Es va aconseguir. Els bancs tenen contreta una responsabilitat corporativa de grans dimensions. Amb el que en aquell moment es va proporcionar al sistema bancari, es podria assegurar una renda mínima garantida per a tothom? Perquè d’això, en bona part, en depèn el grau de cohesió social de què puguem gaudir en el futur dins la nostra societat.