Estàndard i variants dialectals

La primera gran discussió no va afectar el pol llengua estàndard-dialectes, sinó “català que ara es parla” o “català clàssic” (perquè la polèmica va afectar només el Principat de Catalunya, donada la feblesa del moviment romàntic al País Valencià i a les Illes Balears, una feblesa que encara no donava per controvèrsies d’aquestes característiques). Assortadament, Pompeu Fabra va ser capaç de trobar un punt d’equilibri entre els arcaitzants i els moderns excessivament interferits per l’omnipresent espanyol estàndard. A mesura en què el moviment de recuperació tocava també els valencians i els baleàrics (o a mesura que algú volia evitar que ens tocàs), es va articular una nova discussió, aquesta vegada entre l’estàndard, o la llengua unificada, i les variants dialectals.

Dins aquesta discussió, hem de distingir les persones de bona fe d’aquells que es limitaven (i avui encara es limiten) a fer-ne un ús purament estratègic. D’ambudes categories n’hi havia a finals del segle XIX i n’hi ha a l’inici de la tercera dècada del segle XXI. O almenys, convençut com estic de la bondat de l’espècie humana, així ho vull pensar. A l’hora d’abordar el problema en aquest paper, em centraré només en els benintencionats. Dels que ens neguen l’estàndard perquè voldrien que el català deixàs de ser una llengua nacional no en farem més esment a partir d’aquí. A grans trets, la polèmica continua sent la que va enfrontar Pompeu Fabra i mossèn Alcover. Mentre Fabra considerava que havíem de tenir un estàndard fort, a la francesa, que permetés bastir una llengua sòlida i amb perspectives de futur (malgrat no comptar amb les eines de qualsevol llengua normalitzada, com ara un estat propi), Antoni M. Alcover entenia que la llengua havia de reflectir “l’agre de la terra”, per dir-ho amb les seues paraules, les característiques específiques de totes les variants, la policromia realment existent. Fabra tenia més visió sociolingüística i entenia millor les tàctiques usades en contra de la normalització (en el sentit de principis del segle XX) del català, mentre que Alcover era una mena d’ecolingüista, en el sentit que considerava que la llengua es genera a partir de la llecor de cada lloc i que la societat hi deixa la seua empremta ben marcada. Per a la normalització de l’ús social de la llengua la visió fabriana és més útil. Per a la identificació de la gran majoria dels parlants, especialment en les nostres circumstàncies, ho és més la de mossèn Alcover.

Al País Basc, on la majoria de parlants actuals de la llengua l’han après a l’escola i no per transmissió dels pares, hi ha una linia d’investigació, molt interessant, sobre la percepció d’autenticitat (moltes vegades, els que parlen variants dialectals del basc, és a dir, aquells que l’han après dels progenitors, troben “poc autèntics” o fins i tot “no euskalduns” els que parlen l’euskara batua, après generalment a les ikastoles). Un fenomen semblant es podria donar entre nosaltres, i això és precisament el que provoca urticària als defensors a ultrança de les “modalitats dialectals” de la llengua catalana: que una majoria d’adolescents, i de ciutadans en el futur, parlassin una llengua normativa, “d’institut”, que estigués molt allunyada de l’eivissenc, del mallorquí, del menorquí col·loquials. Es tracta d’una possibilitat més que evident, especialment si tenim en compte que els catalanoparlants que ho són per transmissió generacional, entre la gent que té de quinze deu zero a vint anys, són una clara minoria de la població.

Tenguem en compte, en aquest punt de la reflexió, que hi ha hagut (i hi ha encara) forces molt poderoses que operen entre nosaltres perquè sentiguem com a impropi qualsevol model de català unificat: les integren aquells que voldrien que el nostre “estàndard” fos, directament, l’espanyol. Per això, una visió ecolingüística moderna, com la que apunta el professor Corbera, és ben adequada: facem per manera de sentir “al·lot”, “xiquet” i “noi” com a sinònims, com a part d’una expressió rica que vagi identificant-se no tant amb geolingüística com amb cabdal lèxic comú. Perquè si param l’orella, quan s’acabi el desconfinament, pels patis dels instituts i de les escoles, trobarem que les nostres modalitats dialectals no desapareixen davant el barceloní, sinó davant una variant lingüística prou més allunyada de la nostra.