Bernat Joan i Marí.03/05/20 4:01
TW2

La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM), signada pel Regne d’Espanya, forma part del cabdal comunitari (i, per tant, del cabdal constitucional espanyol), i resulta d’obligat compliment tant pels països signants com per a qualsevol estat que vulgui ser membre de la Unió Europea. Els incompliments de la Carta, emperò, són generalitzats, almanco al Regne d’Espanya, que és on un servidor de tots vostès n’ha participat en el seguiment. M’estalviaré avui els comentaris sobre les Illes Balears, que ja he posat negre sobre blanc, juntament amb el col·lega Joan Melià, per al corresponent informe per al Consell d’Europa.

No són les Balears ni el País Valencià, ni per descomptat Catalunya, les «regions» on més s’incompleix la Carta. Tampoc ho és el País Basc, ni Galícia. Ni tan sols Navarra, com hom podria arribar a pensar. Les regions amb incompliments flagrants són, per exemple, Castella i Lleó. A l’esmentada regió administrativa, hi tenim O Bierço, una comarca de parla gallega, on el gallec és bandejat fins i tot del sistema educatiu. Els drets lingüístics dels gallegoparlants d’O Bierço són absolutament obviats per una administració que, d’acord amb el que va signar Espanya a Estrasburg, hauria de vetllar perquè es complissin escrupolosament. A la mateixa regió tampoc no s’hi reconeix oficialment de cap manera la llengua històrica dominant: l’asturlleonès, dit mirandès a la part limítrof de Portugal, on sí que és reconeguda oficialment, en règim de bilingüisme mirandès-portuguès. L’asturlleonès tampoc no és oficial a Astúries, com compta amb més de trenta mil parlants. Allà sí que, almanco, hi ha un fort moviment reivindicatiu de la llengua i dels drets lingüístics dels parlants d’asturià. Però la Carta s’hi segueix incomplint flagrantment.

També incompleixen d’altres regions, com ara Extremadura, on el portuguès, parlat a Olivença, no gaudeix de cap tipus de reconeixement oficial. O Múrica, on el català, parlat al Carxe, tampoc no sobreviuria si no fos pel suport més o manco alternatiu del País Valencià i del Principat a favor de la seua població catalanoparlant. O l’Aragó, on ni l’aragonès ni el català no hi són oficials, malgrat que hi hagi un règim de semitolerància. O Sebta (Ceuta, en espanyol), on la llengua dariyya, l’àrab propi de la zona, tampoc no és reconeguda en els termes que exigeix la CELROM.

Feta l’excursió d’incompliments flagrants, arribam a Malyia (Melilla, en espanyol). La llengua històrica de la ciutat no és l’àrab, sinó l’amazic (vulgarment bereber) en la seua variant rifenya. Tant l’espanyol com l’àrab formen part, en aquell territori, d’imposicions posteriors. L’estatut de la ciutat autònoma, en referir-se a la seua població, parla de «cristians», «musulmans», «jueus» i «hindús» (aquests dos darrers grups actualment només suposen un 2 % dels habitants de la plaça forta). La divisió oficial resulta, avui dia, un despropòsit. Fa un parell d’anys, un amic rifeny, liberal i agnòstic, em demanava ell en quin d’aquests grups s’havia de classificar. Evidentment, en el dels «musulmans» no tocava, perquè no practica cap religió. I no és jueu ni hindú. Cristià tampoc. A qui se li acudeix classificar els habitants de Melilla en funció de la seua suposada religió? No va radicalment en contra del marc constitucional espanyol, aquesta classificació? No n’han dit res, de la vulneració de la Constitució per part de la ciutat autònoma de Melilla, els «constitucionalistes»?

Ja a partir dels anys norantes, hi ha hagut intents per part de la comunitat amazigòfona de Melilla d’aconseguir l’oficialitat de la seua llengua, i una presència normal als diferents àmbits. A partir de principis del segle XX (concretament de l’any 2004), han comptat amb el suport, al Congrés dels diputats, dels partits catalans i bascos. Però l’oposició tant del PP com del PSOE, fins ara, ha fet impossible que l’amazic tengui a Melilla un tracte mínimament acceptable, des del punt de vista del que estableix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Exclòs de l’administració pública, fora de les forces de seguretat i de l’exèrcit (amb forta presència a la ciutat), fins i tot és bandejat en àrees on la seua presència s’hauria de donar per descomptada, com ara el sistema educatiu.

Com apunta l’amic Mohand Tilmatine, professor d’amazic a la Universitat de Cadis i una de les màximes autoritats mundials en l’àmbit acadèmic en llengua amaziga, hi ha més presència de l’amazic al sistema educatiu català (en forma de classes voluntàries per a alumnes que en volen aprendre, bé perquè sigui la llengua dels seus pares, bé per interès propi) que no al de Melilla. Tot plegat demostra l’interès que té el govern espanyol en el compliment d’algun dels tractats internacionals que es dedica a signar.