Quarentena: dos episodis incomprensibles

El primer guarda relació amb un fet que va ajudar notablement a l’expansió de la pandèmia just abans de declarar-se el primer estat d’alarma: un bon divendres el govern espanyol va anunciar que el dilluns es declararia l’esmentat estat i que a partir de llavors la mobilitat quedaria restringida. Era un reclam més que evident perquè tothom que volgués se n’anàs de ca seua allà on trobàs més convenient de passar un confinament. Les carreteres de Madrid gairebé arribaren al col·lapse, de tants madrilenys que sortien cap a zones de costa, cap a segones residències, cap a àrees menys afectades pel virus que no la capitat de l’Estat.

No fa falta ser epidemiòleg per entendre que aquest episodi va contribuir a l’expansió del virus. No fa falta ser gaire viu per veure diàfanament que l’avís del que passaria al cap d’un parell de dies tenia com a únic objectiu donar temps a la gent per moure’s tant com li vengués de gust. He fet esment a les carreteres de Madrid, com hauria pogut referir-me també a les de Barcelona que porten cap a la Cerdanya o cap a la Costa de l’Empordà. L’efecte era el mateix, tot i que va tenir magnituds diferents. Des d’un punt de vista de gestió de la pandèmia, aquest episodi resulta completament incomprensible.

L’altre episodi té lloc ara. El govern espanyol ha anunciat que s’estableix una quarentena de dues setmanes per a tots els visitants que entrin al Regne d’Espanya procedents de l’»estranger». Crec que dins aquest «estranger» hi entren també, curiosament, els països que formen part de l’Espai Schengen. I alguns ens havíem cregut que a Europa ja no n’hi havia, d’»estrangers»!

La decisió, si no és tombada des de Brussel·les (desapareguda durant aquesta crisi sanitària), es carregarà de manera definitiva la temporada turística a les Illes Balears. L’efecte de la decisió, comparativament, no afecta igual les Castelles o Extremadura, per una banda, o les Illes Balears o el País Valencià, per una altra. Res a veure, però se segueixen els mateixos criteris, gràcies al fet d’haver establert un «comandament únic» per a la gestió de la crisi. Sorprèn que no s’establís cap quarentena per a la gent que es movia entre l’Estat espanyol i d’altres estats d’Europa i del món en el moment en què la pandèmia es trobava en el màxim furor i, en canvi, es prengui aquesta mesura justament quan fa la impressió que ja començam a sortir-nos-en. Quan s’hauria d’haver anat molt alerta, es va donar mànega ampla. I quan es podria començar a obrir una mica, ni que fos per afavorir la reactivació econòmica, s’estableix la mesura.

Malauradament, la Unió Europea, en tot aquest episodi, dramàtic i de llarga afectació (segons tot apunta), s’ha trobat «desapareguda en combat». No hi ha hagut una estratègia europea per combatre la covid-19, de la mateixa manera que resulta molt feble l’estratègia europea per a la reactivació econòmica. I Europa es desentén de qüestions tan fonamentals, relacionades amb l’anterior, com ara com es faci el desconfinament.

Així mateix, entenc que les Illes Balears, potència turística capdavantera, no només al Regne d’Espanya i a Europa, sinó al món, haurien de tenir alguna cosa a dir en com es faci el desconfinament, en com s’obren novament les comunicacions amb la resta del món i en com s’hauria de gestionar la reactivació econòmica. El fet que tot vengui imposat des de Madrid demostra fins a quin punt les nostres illes estan venudes, fins a quin punt la manca de poder coarta tot allò que es podria fer en camps tan diversos com l’economia, l’ecologia o la cultura. Els dos episodis que comentam en aquest paper, així mateix, només es poden entendre des de la perspectiva de la manca de poder de les Balears. Amb un mínim de poder propi, la gestió de tots dos episodis segurament hauria set substancialment diferent.

A l’oposició, a l’hora d’escriure aquesta columna, hi ha dos partits que comencen a aprofitar-se de la matusseria del govern Sánchez-Iglesias: el PP i Vox. Ambdós qüestionen el manteniment de l’estat d’alarma (i, encara més, l’ampliació durant un mes sencer), i apel·len a la democràcia per queixar-se de la conculcació de determinats drets i llibertats. Algú podria qüestionar-se que un d’esquerres i catalanista es posi al costat d’aquests dos partits, que segurament ho fan per pur interès electoral. Però he de dir, que, sigui quina sigui la intenció, és absolutament veritat que s’han conculcat drets i llibertats de manera innecessària i que l’estat d’alarma resulta del tot qüestionable.