Bernat Joan i Marí24/05/20 4:01
TW2

No crec descobrir res, ni fer cap anàlisi històrica profunda, si dic que el procés de construcció de la nació espanyola (entesa en els límits geogràfics actuals) ha fracassat completament. L’articulació, al llarg del segle XVIII, de l’Estat espanyol (bàsicament, sota els regnats de Felip V i, sobretot, de Carles III) no ha comportat, com sí que ha ocorregut a d’altres llocs d’Europa, l’articulació d’una “nació espanyola”. En aquest fracàs, a banda dels factors socioeconòmics (que sempre s’apunten i que gairebé mai no arriben a explicar bé el fons de la qüestió), hi hem de comptar els factors identitaris (sense oblidar els de caire institucional, arrelats a la Història). No es podia crear una nació articulada al voltant d’una única nacionalitat històrica, quan n’hi havia almanco una més de molt potent (i dues de prou significatives, independentment de quin fos el seu pes específic en el moment d’endegar la ‘construcció nacional’). La nació espanyola s’hauria pogut construir si s’hagués tengut en compte la pluralitat d’origen. Hauria estat viable si s’haguessin reconegut els trets d’identitat de les quatre nacions històriques (Castella, els Països Catalans, Euskal-Herria i Galícia) i s’haguessin incorporat (i sentit) com a plenament propis de la nova nació que s’hauria estat construint. Hauria estat viable una nació espanyola en què el president tant se’ns pogués adreçar en euskara com en castellà, que hagués enviat a Eurovisió cantants en gallec o en català, que hagués fet estudiar a tots els estudiants una altra de les llengües d’Espanya (com fan a Suïssa amb les seues), que hagués tractat igualitàriament les diferents cultures (com fan a Bèlgica o al Canadà). Escric que pens que amb aquest model Espanya hauria estat viable com a nació i, en realitat, no en tenc cap evidència científica. Però sí que podem analitzar i veure ben clarament allò que ha fet que sigui pràcticament impossible que, malgrat l’Estat, Espanya acabi esdevenint una nació.

Les xifres, evidències científiques en si mateixes, mostren a les totes que el projecte de construcció nacional d’Espanya ha fracassat. No hi ha cap estat europeu que tengui set eurodiputats que no es considerin ‘nacionals’ d’aquell estat. Al Regne d’Espanya, a les passades eleccions al Parlament europeu, es varen escollir tres diputats de Junts per Catalunya, dos d’Esquerra Republicana de Catalunya, un del PNB i un d’EH-Bildu, que no es consideren ‘espanyols’. Això no ocorre a cap altrre estat membre de la Unió Europea. Tampoc no hi ha cap estat membre on devers el cinquanta per cent d’una de les ‘regions’ vulgui la independència. Com tampoc no n’hi ha cap que tengui una llengua amb nou milions de parlants que no sigui reclamada per l’estat on és parlada com a plenament oficial de la Unió Europea (Espanya no només no reclama l’oficialitat del català a Europa, sinó que fa tot el possible per boicotejar-la cada vegada que s’obre la qüestió).

Però el fracàs d’Espanya com a nació no es mostra només amb l’oposició al projecte nacional que representa, sinó, i sobretot, en la defensa barroera que es fa d’aquest projecte. Quan no es confina Madrid al principi de la pandèmia perquè la distribució del virus sigui més homogènia a tot Espanya, s’està posant de manifest el fracàs del projecte de construcció nacional espanyol. Quan s’aplica el ‘comandament únic’, es mostra directament que l’Estat ha d’usar la força perquè no té nació per fer complir els seus ordenaments. Quan es treu la rastellera de militars amb medalles a les rodes de premsa, s’intenta fixar a través de la por allò que no es pot fixar a través de l’adhesió voluntària i lliure. Perquè fins i tot a llocs com les Illes Balears o com Galícia (on mana el PP), quanta gent votaria a favor de la independència, en un referèndum d’autodeterminació? Quants eivissencs, mallorquins, menorquins, formenterers conservadors i partidaris absoluts de l’odre establert, davant la possibilitat de manifestar-se, optarien per construir un estat propi?

Per a la gestió de la cosa pública, una nació forta i un estat fort constitueixen una bona combinació. La tenim, per exemple, a les dues principals potències en el procés de construcció europea: França i Alemanya. I la hi tenim amb dos models d’estat completament diferents (un jacobí, profundament centralitzat, i un altre de federal). Segons el liberalisme clàssic, també constitueix un bon model el d’una nació forta i un estat feble. L’estat ha d’intervenir el menys possible en la vida quotidiana de les persones, i allò que amalgama la societat és la nació (i no l’estat). Una nació dèbil i un estat dèbil porten a la Líbia actual, per exemple. No fa falta afegir-hi més comentaris.

El nostre cas és el d’una nació dèbil, interrompuda en el procés mateix de construcció nacional, en un estat fort (o, com a mínim, amb la força necessària per mantenir el que sigui en contra de la voluntat majoritària de la societat). La força de l’estat està per damunt de l’adhesió lliure i voluntària dels seus ciutadans. I dificulta enormement la gestió democràtica de la cosa pública. En una nació dèbil, un estat fort només pot imposar-se conculcant la democràcia, les llibertat i fins i tot les lleis. Com ocorre entre nosaltres. I només deixa dues sortides possibles: o dictadura o dret d’autodeterminació.