Europa al rescat!

El lideratge del pla europeu per superar els efectes de la pandèmia correspon, com ha ocorregut durant els últims anys de manera invariable, a Alemanya. I ha de comptar amb el vistiplau, si bé no amb el suport entusiàstic, de la majoria dels estats de nord, dels estats europeus on la socialdemocràcia ha portat l’estat del benestar, on la gent viu amb una decència relativament homogènia. L’estat europeu on el sou mitjà del deu per cent de la població amb salaris més alts i el sou mitjà del deu per cent dels que cobren més és més paregut és Suècia. A Suècia, el salari dels que més cobren només multiplica per tres el dels que cobren menys. Als països mediterranis, la diferència és molt més gran. A Rússia el salari dels que més cobren multiplica per vint-i-cinc el dels que cobren manco. A grans trets, diríem que l’Europa protestant es troba en la situació d’haver de salvar la resta de la Unió Europea dels efectes econòmics devastadors de la pandèmia del coronavirus.

La bona o mala gestió de la crisi de la Covid-19 compta amb variables bastant elementals: s’ha gestionat millor als governs liderats per dones (vegem dades estadístiques i maneres de fer a Finlàndia, Noruega, Dinamarca, Islàndia, Alemanya, Nova Zelanda...). A tots aquests països el nombre de morts ha estat reduïdíssim, el control de la pandèmia ràpid i eficaç, no s’han aplicat mesures tipus “estat d’alarma”, en general no s’ha confinat la gent (sinó que s’ha confiat en la responsabilitat dels ciutadans per autoconfinar-se), enlloc s’han tret militars a rodes de premsa, no hi ha hagut matxaca comunicativa diària a tots els mitjans pràcticament exclusiva sobre el tema... L’altra variable és que han estat més eficaços (exceptuant Alemanya) els estats més petits que no els grans. Comparem la gran Espanya amb la secessionista Portugal. No hi ha hagut color. I aquestes variables (govern liderat per dones, estat petit...) es produeixen independentment del color polític. Sanna Marin, primera ministra de Finlàndia, António Costa, primer ministre de Portugal, i Pedro Sánchez, president del govern espanyol, formen part del mateix partit polític europeu. Comparem les respectives gestions, i els resultats a cadascun dels estats.

Ara el nord ha de sortir al rescat del sud. Naturalment, hi ha recels (actuals i històrics) que fan que alguns dels estats membres considerin que no s’han d’abocar milers de milions a fons perdut. Ja vaig escriure en un altre article que segurament a Holanda encara se n’enrecorden de les estafes de la monarquia hispànica a la banca flamenca fa a penes tres o quatre segles. La pica en Flandes ara es torna contra els picaires del passat. Però bé, sigui com sigui, tot apunta que hi haurà cent-quaranta mil milions d’euros per al Regne d’Espanya, dels quals devers la meitat seran no retornables, és a dir, a fons perdut. No sé si la nostra societat i la vesina sabran ser prou agraïdes, davant aquesta insuflació de diners absolutament necessària per fer front a la crisi provocada per la pandèmia. Supòs que no. Basti recordar l’antieuropeisme que va generar la comparació de la gestió de la crisi Catalunya-Espanya entre la Justícia espanyola i la de Bèlgica o la d’Alemanya. La memòria és flaca, i no té gaires amics.

He de dir que me n’alegr, sempre, de la solidaritat intereuropea. Crec que ajuda més a construir un projecte polític la solidaritat que no l’enfrontament. Per tant, benvinguda siga. Algú s’hi afegirà, a voler construir una Europa unida i políticament consistent. Crec, emperò, que el control sobre la despesa dels fons ha de ser bàsicament europeu. I que l’han de liderar aquells que seran donants nats. Els països del nord, amb Alemanya al capdavant, tenen tot el dret a posar condicions, a monitoritzar, i a posar i treure gestors a la part del sud del continent. Haurien de començar, per exemple, per assegurar-se de l’efectivitat de la inversió feta, posant l’ull damunt els que s’han dedicat a malversar fons, tot passejant maletins plens de diners en la ruta entre el Golf Pèrsic i Suïssa, o davant els aristòcrates que s’han inflat amb fons de la Política Agrària Comuna sense haver tocat mai una aixada.