Opinión / Bernat Joan i Marí

Evolució previsible a les Balears?

|

Valorar:

Fa unes setmanes ens vàrem sorprendre amb una enquesta duta a terme per Electomania que ens venia a dir que a les Illes Balears hi ha un 30% de la població que estaria a favor del dret d’autodeterminació i que considera que les Balears haurien de ser un estat federat dins un Estat espanyol federal, un estat federat dins una federació de Països Catalans o, fins i tot, un estat independent en el si de la Unió Europea. La mateixa enquesta ens diu que hi ha devers una tercera part dels ciutadans de les Balears, també, que consideren que Espanya hauria de ser un estat unitari sense autonomies. I que només un 12.5% dels ciutadans de les nostres illes està d’acord amb l’status quo actual: comunitat autònoma dins un Estat espanyol dit de les autonomies. Que només un 12.5% estiguin d’acord amb el model d’estat que preconitzen PSOE, PP, Ciutadans i Podem no deixa de ser sorprenent. I hauria de fer pensar alguna coseta, als caps pensants d’aquestes formacions polítiques d’àmbit espanyol.

En relació als resultats de l’esmentada enquesta, no s’ha publicat un desglossament que seria molt interessant. On hi ha més partidaris de l’autodeterminació: entre els jóvens, entre la gent de mitjana edat, entre els majors? Quins són els més conformistes en la situació actual? A quines franges d’edat hi ha més partidaris d’una recessió, altra vegada, cap a l’estat unitari pur i dur? Si tenguéssim aquestes dades, podríem fer càbales sobre cap on evolucionarà l’opinió pública de les Illes Balears. I s’haurien d’anar articulant formacions polítiques per acabar recollint la voluntat popular. Perquè, dels resultats del sondeig, sí que se’n desprèn que la gent és més autodeterminacionista que no el Parlament, sense anar més lluny.

Sí que ha fet aquesta prospectiva l’analista Joe Brew sobre el Principat de Catalunya. I, a partir de les dades obtingudes, s’ha permès de fer prospecció sobre cap on evolucionarà l’independentisme en aquella part de la nostra nació. Segons Brew, l’independentisme supera el 50% a la franja d’edat que va entre els divuit i els seixanta anys. És minoritari a partir dels seixanta, i molt minoritari a partir dels setanta-cinc. El grup d’electors entre els quals l’independentisme és més fort ocupa la franja d’entre divuit i trenta anys: en aquesta fraja un 60% dels ciutadans de Catalunya són partidaris de la independència. Cap on aniran les coses, idò, sembla bastant clar: allò que contribuirà més a l’eixamplament de la base independentista no serà el bon rotllo entre Esquerra Republicana i els Comuns, ni la capacitat d’ERC i JxCAT de convèncer capes de la població del Principat que encara no estiguin convençudes, ni el paper que hi puguin jugar els mitjans de comunicació, ni la capacitat dialèctica dels intel·lectuals catalans, ni la demostració dels beneficis de la independència, ni la pedagogia que puguin fer tots plegats, ni res de tot això. El que eixamplarà la base serà, senzillament, el pas del temps. Si l’evolució de l’independentisme a Catalunya continua com ha anat durant aquestes dues últimes dècades (el que portam de segle XXI), d’aquí a dues dècades més hi haurà devers un seixanta-cinc per cent de la població que serà inequívocament favorable a la independència del país. Aleshores, apunta Bew, molt difícilment l’Estat espanyol pogrà aguantar l’embat social que aquestes dades representaran.

Quelcom de semblant podríem dir del que previsiblement hagi d’ocórrer a les Illes Balears, si també es dona la circumstància que els més partidaris de l’autodeterminació i els més inconformistes amb l’Estat espanyol unitari són els jóvens. En aquest cas, un futur favorable a l’autodeterminació del nostre país també estaria ben garantit. Però no ho sabem, perquè no comptam amb les dades necessàries per poder-ho analitzar amb una mica de rigor.

En els mesos de crisi que hem passat, i coincidint amb la gestió de la pandèmia provocada per la Covid-19, hem pogut veure alguns senyals que serien positius per a aquells que volen (volem) més poder per a les Balears, més autonomia (ni que sigui de manera gradual), més ensamblament amb la resta de territoris de la nostra nació. Hem vist com moltes vegades, a l’hora de prendre mesures, Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears, coincidia més amb Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya, que no amb els membres del govern socialista de l’Estat. També ho hem vist, repetidament, en el cas de Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana. Segons com evolucioni l’opinió pública i la cultura política dels ciutadans de les Illes Balears (i també del País Valencià), els socialistes d’ambdós països es trobaran davant un dilema força interessant, que els abocarà a fer costat a la gent del país o a l’aparell de partit. Vull confiar que no en tendran cap dubte.

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

De momento no hay comentarios.