Discriminació

I aquí, precisament, volia arribar. Un parell d’entrevistats deien que se sentien discriminats pel fet que, malgrat ser catalanoparlants fluids i sense problemes, es trobaven que molta gent no només se’ls adreçava, en principi, en castellà, sinó que fins i tot es trobaven amb persones que, havent-los sentit en el seu català impecable, els continuaven parlant espanyol, com si l’orella s’hagués fet esquerpa o el cervell se n’hagués desconnectat.

Pressuposar que una persona de raça negra, amb aspecte oriental, o amb qualsevol tret racial que no es correspongui amb la blanquitud caucàsica, no sap parlar la nostra llengua constitueix una forma, no especialment subtil, de racisme. Com que tenen un aspecte físic diferent, han de parlar diferent. No pot ser que «siguin com naltros». En aquest sentit, hi ha una anècdota extraordinària, que vaig escoltar atribuïda al gran poeta mallorquí procedent de la Guinea Guillem d’Efak. Un bon dia el nostre artista va anar a prendre cafè a un bar, i el cambrer, després d’haver escoltat atentament la comanda, li va etzibar: «si no fos que xerrau mallorquí, diria que sou negre». No hi ha dubte que, entre nosaltres, la llengua constitueix el primer signe d’identitat col·lectiva. Tots els altres hi van darrere. Per a les persones no interferides per cap tipus de prejudici ideològic, el color de la pell deixa d’existir, i formen part de la nostra comunitat humana si comparteixen la llengua amb nosaltres. Si no fos que xerrau mallorquí, diria que sou negre.

Avui dia, assortadament, hi ha entre nosaltres moltes persones «racialitzades» (no m’agrada el terme, però es veu que així ens entenem) que parlen aquest eivissenc que compartim deu milions de persones humanes. Perquè puguem dir que vivim en una societat igualitària en tractament i sense discriminacions, totes les persones que viuen als nostres països haurien de dominar la llengua catalana. Veure en això algun tipus d’imposició també constitueix una forma barroera de racisme. Perquè és el que ocorre a totes les societats «normals». Que els senegalesos que viuen a Madrid sàpiguen espanyol o que els que viuen a Londres sàpiguen anglès els permet moure’s amb tota naturalitat dins aquelles societats. Que els que viuen als territoris de parla catalana coneguin la nostra llengua els posa en igualtat de condicions lingüístiques amb la resta dels ciutadans. No sebre-la els fa automàticament més discriminables.

Alguns negres apuntaven, en el programa esmentat, el fet de no adreçar-se’ls en català com una forma de racisme. Pressuposar que no en saben constitueix un prejudici sovent sense base ni fonament. I voler que no en sàpiguen implica desitjar-ne la discriminació.