Quan estem a escassos dies de passar a l’esperada situació de «nova normalitat», s’hauria de realitzar una reflexió conjunta per a entendre els reptes que tenim davant com a societat, tenint clar el punt de partida, els errors comesos i la falta de recursos que s’ha observat.

A Eivissa, per sort, en una certa manera les conseqüències de la COVID19 no han estat tan greus, gràcies a la nostra condició d’illa. La nostra insularitat ha estat, aquesta vegada, un avantatge per a lluitar contra la pandèmia, però, sobretot, perquè el nostre teixit sanitari, format per un magnífic grup d’éssers humans als quals mai podrem estar prou agraïts, no es veiés saturat per la pandèmia. Uns éssers humans que no han dubtat a posar les seves pròpies vides en risc per a salvar la de molts altres.

M’agradaria aprofitar aquestes línies per a, de manera particular i com a membre del col·lectiu de persones en risc elevat davant el virus, donar les meves més sinceres gràcies a tots ells, i sumar-me al col·lectiu sociosanitari per a reclamar, com a primer gran repte de tota la societat, un sistema sanitari públic i de qualitat a Eivissa, amb especial cura en el reforç de l’atenció primària.

Per a això necessitem un finançament adequat, mitjançant un règim especial que tingui en compte la nostra particular situació com a illa, i, sobretot, la fragilitat d’una economia dependent en excés del turisme.

Una dependència que sens dubte està resultant un error estratègic per a la nostra sostenibilitat econòmica, que ha d’afrontar el segon gran repte: el replantejament del teixit econòmic de l’illa, basat no solament a potenciar altres sectors econòmics com l’agrari, que ajudin a teixir un àmbit sociocultural on es facin valdre les nostres arrels, sinó també a explorar altres tipus de turisme més respectuosos amb el medi ambient, com per exemple podria ser el turisme accessible a persones amb diversitat funcional, adequant i millorant les infraestructures ja existents.

Tot això ha d’encaminar-nos a estar més preparats que mai per a un més que probable rebrot que pugui paralitzar de nou l’activitat econòmica de la qual tots en una certa manera subsistim en aquesta illa o, pitjor encara, posar fi a la pèrdua de més vides.

Si de veritat volem expressar de manera sincera el nostre condol a totes aquestes famílies que han perdut un ésser estimat en aquesta pandèmia, hem d’invertir a protegir als col·lectius més vulnerables i afectats per aquesta crisi.

I aquí és on trobem el tercer gran repte: mirar als ulls dels usuaris de les institucions que alberguen a aquests col·lectius vulnerables: residències d’ancians, persones amb diversitat funcional, etc. En definitiva, a totes aquelles persones dependents que necessiten, més que mai, que es cobreixin les seves necessitats mirant-les com un conjunt que sigui part d’un tot. Preocupant-nos, òbviament, per la seva salut en l’àmbit físic, però sobretot en l’àmbit mental i anímic. Si la ciutadania ha pogut experimentar en la seva ment els devastadors efectes del confinament, amb una falta absoluta d’expectatives ni horitzons vitals, imaginin el que han de viure les persones dependents en el seu dia a dia.

Per això és necessari construir un sistema residencial que giri entorn de la persona com a conjunt físic/mental, on es tinguin en compte els seus pensaments i desitjos.

Enrere hem de deixar l’actual sistema caduc i obsolet basat únicament a cobrir les necessitats bàsiques de sostre, menjar i roba, tractades com un simple número d’expedient en un arxiu al costat d’una foto de carnet.

Les persones dependents no són solament ens físics, ni números dins d’una estadística. També senten, pensen, somien, sofreixen i desitgen tirar endavant. I en moltes ocasions no disposen de suport familiar, ni moral ni econòmic, per la qual cosa sofreixen d’un sistema de copagament que frega l’esclavisme.

Per a finalitzar m’agradaria llançar una crida de suport a tot el nostre teixit sociosanitari i associatiu, per a donar-los alè a continuar lluitant en favor dels drets dels col·lectius més desfavorits de la nostra illa.

Ens queda molt per aconseguir i no serà tasca senzilla, però el camí pot ser apassionant. Tot és qüestió de voluntat i de conscienciació social a tots els nivells, sobretot polític i institucional.