Europa: nova lliga hanseàtica i estats grans

No em deixa de sorprendre el menyspreu de determinats polítics espanyols pels “països petits”, quan tot ve a demostrar que funcionen, en general, molt millor que no els grans. A més a més, a dia d’avui demostren que també poden imposar-se als grans, si arriben a acords entre ells. I que ho poden fer amb una relativa facilitat. Així, un senyor de la petita Irlanda, amb el suport de la que ells mateixos anomenen Nova Lliga Hanseàtica, tira per terra la candidatura dels grans d’Europa. Que s’hauran d’aguantar i hauran d’acceptar els resultats de la votació, com no podia ser d’altra manera. La desconsideració envers els “països petits” constitueix un mal endèmic de la política espanyola, que deixa la imatge del regne ben tacada arreu d’Europa. Hem observat aquesta desconsideració envers Bèlgica, pels revessos judicials a Espanya en la qüestió catalana; envers Holanda, per les declaracions del seu ministre d’Economia, tan denostades entre els nostres vesins, i fins i tot entre una part de nosaltres; pel tracte que Dinamarca o Suïssa han donat a l’exili català; per la veu que li varen donar al Parlament i a les principals universitats de Finlàndia... En fi, sembla que els “països petits” són una mena de plaga de llagosta que puntualment va caient sobre els interessos del Regne d’Espanya. He de dir que la derrota de Nadia Calviño a l’hora d’intentar presidir l’Eurogrup només em sap greu per la cancellera Angela Merkel, que li donava suport, però que, almanco per tradició històrica, hauria de trobar-se més inclinada cap a la Hansa.

La derrota de na Calviño ens planteja una qüestió més de fons: com es plantejarà des de la Unió Europea la sortida de la crisi econòmica provocada pel coronavirus. Fins avui, semblava que es faria com d’habitud: és a dir, que Alemanya i els seus pròxims amollarien uns quants milers de milions d’euros que, a canvi de no gaire cosa, servirien perquè Espanya i Itàlia es poguessin recuperar amb unes certes garanties. Els que han donat suport a Paschal Donohoe, emperò, ho veuen d’una altra manera: consideren que no s’han d’enviar diners cap a la Mediterrània a fons perdut, que s’han de fer prèstecs i que els estats han de tornar-los, i que s’ha de monitoritzar de manera molt efectiva on van a parar les esmentades ajudes procedents de la Unió Europea. Tot plegat ens fa preveure que tant al Regne d’Espanya com a la República italiana la sortida de la crisi serà molt més complicada del que s’havia arribat a suposar, i que no hi haurà liquiditat de franc per poder afrontar la situació.

La major part dels diaris madrilenys de difusió estatal presenten la derrota de Calviño com una derrota de Pedro Sánchez (personalitzant-ho) o del seu govern (quan no ho personalitzen tant). Continuen fent la seua feina de narcotitzar el personal i d’amagar tant com poden la realitat. No ha estat Sánchez ni el seu govern, només, els derrotats. Els derrotats en aquesta votació han set (personalitzem-ho): Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Pablo Casado, Inés Arrimadas i Santiago Abascal. Tots igualets, perquè la derrota ha estat de les posicions que, internacionalment, ha mantengut, durant anys i panys, el Regne d’Espanya. Tampoc Luis de Guindos (PP) no ho va aconseguir.

Què hauria passat, i què passaria, si els polítics espanyols no fossin tan xulàpies, tan sobrats, tan pinxos, tan perdonavides? No ho sabem. Amb quin ànim s’haurien acostat a l’elecció els “països petits” de la Nova Lliga Hanseàtica si na Calviño no els hagués desqualificat i menystengut? Podem suposar que, almanco, un bri més de simpatia per la seua candidatura haurien pogut tenir.

Darrere la desqualificació dels “països petits” sempre hi sura el neguit que deuen tenir de pensar que hi ha un parell (no eivissenc, sinó estricte) de “països petits” que funcionarien millor fora del Regne d’Espanya que no ho fan al seu interior. El complex d’inferioritat en no saber esborrar-los del mapa, en no saber assimilar-los, en no saber conquistar-los, els fa projectar aquesta mala bava contra Holanda, Dinamarca, Bèlgica, Finlàndia... Probablement, amb una Catalunya independent en el si de la Unió Europea, avui Nadia Calviño presidiria l’Eurogrup. I Espanya no hauria de patir tant per rebre fons europeus per sortir de la crisi.