Les millors universitats

De les deu universitats que se situen al capdamunt del rànking, n’hi ha vuit d’americanes (encapçalades per Harvard i Stanford) i dues d’europees (les angleses Cambridge i Oxford). En els tres o quatre rànking anteriors, les úniques universitats europees situades entre les deu primeres han estat les dues esmentades. La primera universitat europea continental que apareix més amunt se situa al catorzè lloc, i és Paris-Saclay. Hem d’esperar al vintè lloc per trobar-hi la ETH Zurich, I AL trenta-tresè per situar-hi la Universitat de Copenhague. Fixem-nos que a l’Europa continental són millors les universitats petits que no les grans, cosa que no ocorre ni al Regne Unit ni a Amèrica.

Llevant aquestes dues excepcions, en els països petits les qüestions del saber també s’organitzen millor. Els dos estats que tenen, si no vaig errat d’osques, una millor ràtio universitària (és a dir, universitats situades en bona posició, en comparació al nombre d’habitants) són Israel i Noruega. No crec que suposi cap sorpresa per a ningú.

El Regne d’Espanya mai no surt com per tirar-hi coets. Vull dir les universitats que se situen dins el seu territori. Només n’hi ha una, la primera idò, entre les dos-centes més destacades. Es tracta de la Universitat de Barcelona. Fa uns quants anys que, sistemàticament, és la millor situada entre les universitats sota (des)govern de l’Estat espanyol. El segon lloc és ocupat per una altra universitat catalana: la Universitat Autònoma de Barcelona. Crec interessant de constatar aquestes dades, tenint en compte que s’estan produint canvis importants de tendència entre els estudiants eivissencs que opten per universitats diferents de la UIB per anar a estudiar. Entre els estudiants del segle passat (i fins i tot del tombant de segle), a les Illes Balears, la tendència era ben clara: els que sortíem fora a estudiar ho fèiem, de manera molt majoritària, a Barcelona. La Universitat de Barcelona ens ha acollit a molts de nosaltres, al llarg de les dècades.

L’aposta semblava lògica: es tracta d’una universitat relativament pròxima, dins un entorn lingüístico-cultural assequible per als baleàrics, en un àmbit que ens és pròxim històricament, i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir. Persones molt ideologitzades podien anar a estudiar a llocs com Madrid o Salamanca. Però es tractava, senzillament, d’excepcions que confirmaven la regla.

Durant els últims anys, la cosa s’ha diversificat. Hi ha cada dia més estudiants eivissencs que opten per apuntar-se a universitats de la capital del regne, i d’altres van a llocs com Sevilla, Granada, etc, més lluny de la Universitat de València, que també, històricament, es troba entre les escollides pels nostres estudiants. Per què baixa la tendència a anar a estudiar a Catalunya i puja la d’altres àrees del Regne d’Espanya? Aquí podríem fer totes les elucubracions que volguéssim. Evidentment, no es tracta de la qüestió lingüistica, perquè els al·lots que surten dels instituts d’Eivissa estan perfectament capacitats per seguir classes en llengua catalana (i, per tant, per a ells, la llengua no és una barrera, com diuen els d’altres àrees de l’Estat, de manera simplona i poc meditada). Sí que intuesc, emperò, que, en aquesta decisió, hi té un pes important el component polític. Des que Catalunya camina de manera més o menys clara, a batzegades i trompicons, cap a l’autodeterminació, i probablement cap a la independència, els estudiants eivissencs han començat a tenir tirada a anar cap a universitats de l’Espanya estricta. L’ARWU, conegut internacionalment com l’Índex de Shangai, ens ve a dir, emperò, que s’equivoquen. Les millors universitats de la Península Ibèrica són a la ciutat de Barcelona (Universitat de Barcelona) i a la comarca del Vallès (Universitat Autònoma de Barcelona). Es tracta de dues universitats públiques, una amb llarga tradició i l’altra més recent, que deuen haver treballat per guanyar-se aquest lloc entre les millors.

L’impacte que pugui tenir dins la societat eivissenca la diversificació a l’hora de triar universitat per part del nostres estudiants encara no es pot estudiar. Encara avui, amb molta diferència, la majoria dels professionals de la nostra illa han estat formats a Barcelona. Si la cosa evoluciona i canvia en el futur, es podrà veure i analitzar. Queda clar, emperò, que, en un món globalitzat en el qual la gent s’apanya amb més d’una llengua, l’alternativa a Barcelona no hauria de ser Madrid, sinó París, Zúric o àdhuc Copenhague.